| |
L’ARQUEBISBE DE BARCELONA NO EXCOMUNICA EL PARE MANEL.
 dijous 28/abril/2011 - 12:35  549  0
Francament, no tinc clar si el pare Manel Pousa Engroñat ( Granada, 1945 ), Creu de Sant Jordi i Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, està content de que monsenyor Martínez Sistach hagi decidit arxivar el seu expedient d’excomunió o no. Tampoc no tinc clar que estiguin contents amb aquesta sentència absolutòria tots aquells devoracapellans que ja estaven a punt de passar per les seves armes dialèctiques el clero. No tinc clar si el pare Manel s’ha quedat amb un pam de nas o no, els devoracapellans, segur que sí.
És evident que la tasca social del pare Manel Pousa és important i encomiable. La seva tasca a favor dels presos, dels homosexuals, dels marginats socials només pot rebre l’admiració de les persones que estimen les persones i de les persones que estimen el país. A nosaltres no ens fa ni fred ni calor que un alt càrrec del Vaticà hagi assenyalat Mossén Manel amb el dit i li hagi assenyalat que un frare no només es pot dedicar a les tasques socials. Els que tenim una educació botiguera tot sovint pensem que s’hauria de recordar a la cúria que durant més de 20 anys Jesús va fer de fuster a casa de son pare i que va malviure com han malviscut els autònoms gairebé sempre. Però la cúria es veu en cor de donar lliçons al proletariat eclesiàstic i no està disposada a rebre cap lliçó de ningú perquè està convençuda de que ens pot convèncer que obra pens inspiració divina. Nanai, que diria ma mare.
Ara bé: no tinc clar que el pare Manel, instal.lat en una mena de teoria de l’alliberament a la nostra Barcelona post post modernista, no tingui un punt de vanitat. No en dic que en tingui tanta com tots aquells que sense haver-se embrutat mai les mans treballant creguin que li poden donar lliçons, però sí una mica. No conec ningú que no s’estarrufi més o menys quan es parla bé d’ell. Fins i tots els savis i els sants ho fan i ho han fet.
I la prova de que potser aquesta certa vanitat existia és la publicació d’un llibre sobre la vida i miracles del pare Manel a Nou Barris. No dubto que part d’aquest llibre derivi d’una voluntat de donar a conèixer unes activitats socials importants i que aquesta propaganda té com a finalitat la caritat cristiana. Però qui podria posar les mans al foc de que no hi ha també un punt de vanitat en publicitar la pròpia història, publicitació que – recordem-ho – Jesús, que mai no va escriure un molt sobre ell mateix – cosa que no vol pas dir que no fos vanitòs – deia que era pròpìa dels fariseus.
Sigui com sigui, amb els pros i els contres fàctics i morals que té la publicació del llibre, el que també queda clar és que la seva publicació ha posat en un compromís a Lluís Martínez Sistach, cardenal – arquebisbe de Barcelona. I per què? Doncs senzillament perquè al llibre ens narren uns actes de caritat que segons el Codi de Dret Caònic – que no s’ha inventat el cardenal – arquebisbe però que té l’obligació d’aplicar – tenen com a conseqüència l’excomunió, a saber: l’haver afavorit l’avortament i l’haver casat homosexuals.
Plantejat el tema així Lluís Martínez Sistach ha hagut de buscar entre una jurisprudència laberíntica i una dogmàtica més laberíntica encara per tal de no excomulgar el Pare Manel. A diferència del que passa amb altres bisbes catalans que són de l’Opus i reaccionaris a matar, resulta que Martínez encara és d’aquella fornada que té com a estendarts Joan XXIII, Pau VI i Joan Pau I i, a més, sap que malgrat que aquesta facció ha quedat derrotada a Roma, és la majoritària a la seva diòcesi, encara kumbaià, que de cap manera no entendria l’excomunió del pare granadí.
Quan va començar el procés d’excomunió del pare Manel aquest va declarar a la premsa – Jesús no volia premsa, pare Manel!- que estava segur que s’entendria amb Lluís Martínez Sistach. M’imagino la conversa. M’imagino Lluís Martínez dient-li al pare Manel: “Noi, fes el que creguis que has de fer, però mira de ser discret; si fas caritat als pobres, sigues pietat també de mi i no em compliquis l’existència, que ser cardenal – arquebisbe, malgrat que tu no t’ho pensis, és molt dur.”
|
Contactes
Registra´t
