|
La pregunta....
dimecres 27/abril/2011 - 03:24 1847 4
Ahir em van fer la pregunta que tant de temps he estat buscant i avui encara no ser la resposta.
si us ho explico, és perquè no paro de ferme preguntes.
He estat anys insistint, perquè fesim aquest pas i ara....
Vinc d'una familia religiosa i tradiciona.
La meva germana es va "tenir" de casar si volia anar a viure amb ell i les meves cosines també, osigui que ja us podeu imaginar.
Quan li vaig dir a la meva mare que anava a viure amb ell, em va dir que no estava d'acord, que volia que es fesin les coses be (què és fer les coses bé? ), no estava d'acord però que m'ho respectava.
Ja us podeu imaginar com es va posar la iaia.
Però tot i seguint els seus pensaments, mai m'han deixat de banda ni m'han retret res, sempre m'he sentit recolzada per tots.
EL que em va dir el meu pare va ser: Ben fet nena, tu prova, que sinó va bé, ja saps....
Tampoc deu anar tan malament, portem dos anys visquen junts.
Ell des de el primer dia que em va dir que ell no creia en aquestes coses i que mai ho feria.
Fa un any vam arrivar a un acord, fer el pas per el civil, ni per ell ni per mi. Però vam deixar el tema apartat. Jo no treia el tema, sincerament tampoc vull obligar-lo a fer un pas que ell no creu ni vol.
QUAN jo ja l'havia apartat, va i ell em deixa anar la pregunta.
Jo que sóc una noia romantica, que ploro amb les pelis romantiques i que com casi totes esperem el princep blau (ja el tinc e!), alguna de nosaltres em pensant com serà aquell dia, que ens fagin la pregunta, si ho farà mirant les estrelles, amb un sopar romantic, en una data senyalada, mil coses, la imaginacio et pot dur a mil racons..
Ahir arrivant de la feina cansada, emprenyada fins i tot, mig sopant, em pregunta: T'agradaria ?????
Em vaig quedar de pedre, PER FI, m'ho havia preguntat.
Ja ser, el principi he dit que no s'havia la resposta, però ara escrivint tot això i recordant tot el que em viscut, ja ser la resposta.
que collons (perdo per la paraula) I TANT QUE VULL, ho vull tot al teu costat.
|
|
|