| |
LA LLEGENDA DE SANT JORDI
 divendres 22/abril/2011 - 02:40  1584  2
El Poble vivia sota la por i el neguit per culpa de la Bèstia que els sotmetia sota les seves urpes. Feia anys que reclamava els seus dots i, finalment, els habitants s’havien avesat a cumplir els seus desitgos. Però l’escassetat de recursos va passar a la confrontació d’alguns valents contra la Bèstia, sense èxit a canvi, moltes vegades, de la submisió a favor del monstre que els atrapava amb el seu innegable sentit de difondre l’amenaça i la por.
Quan l’hora dels valents s’acabà, arribà el Cavaller, de miracle. Era un matí gris, que s’ntercal.lava amb plujims avorrits mentre l’aire fred d’una primavera que no volia arribar, esperonava amb les seves bafarades tristes i turmentoses. Malgrat tot, els habitants de la petita vila, uns set milions, procuraven dissimular la seva amargor i angoixa celebrant el dia de Mercat de dissabte. En aquelles dates d’abril, el color vermell de les roses de la Terra desafiaven amb escreix a les turbulentes tonalitats grises d’un cel cobert de pesantor però ric en misèria i austeritat.
Era el dia que havien d’otorgar-li el tribut a la Bèstia. Però no podien oferir-li res més. Fins i tot havien perdut la copa del Rei. I aquest, l’Artur, no li quedava res més que sacrificar-se pel seu poble. I la Bèstia no en tenia prou. Ni tan sols en haver desballestat la copa que, en la seva perspectiva, al poble no li interessava. Però el Rei Artur que li agradava quedar bé amb tothom de portes a fora recomanà a laBèstia que vindrien temps pròspers i que només calia esperar una mica.
Tot d’una es presentà el Cavaller al Palau i s’encara davant el monarca:
-Jo puc enfrontar-me a la Bèstia.
-I qui sou vos?
-Per les meves faccions físiques podrieu deduïr fàcilment que sóc centreeuropeu, Alemany, però em podien confondre per Rus…
El Rei, que s’estava fent un tiberi d’upa, li oferí alguns dels plats més bons, gentilesa del Bulli i el Celler de Can Roca; estratificació de truita transparent amb espetec de rovelló; gambes de tomàquet saltejades amb essència marina de raïm empordanès, entre d’altres…
-Gràcies, però amb un bon plat de butifarra i mongetes en tindré prou.
-Com vulgueu –Acceptà el Rei pensant, millor per mi- Així doncs, vos sou estranger?
-Sí centreuropeu; caucàsic… Però quan tinc tinc restrenyiments el meu rostre s’arruga i els ulls em queden axinats. També sóc xinès. Ballo samba, capoeira i m’agraden les pel.lícules de Bollywood.
-Alemany, rus, xinès… Tot un cavaller convergent, ai volia dir emergent –S’excusà el rei i li atansà un got de plàstic: -Li vé de gust un bourbon? Li oferiria la Copa però ens la van prendre.
-No m’agrada el Bourbon. Sempre he estat a favor dels Àustries i per la Copa no es preocupi, jo sóc dels que bec amb porró.
-I quin és el seu pla? –Replicà el rei.
-Res de pactes com han fet els seus homes durant vint-i-tres anys. M’agraden els cara a cara.
Dit i fet marxà de Palau escortat per alguns homes del rei. Especialment per un que lluïa una calvicie característica, que li demanava clemència amb un accent propi de les terres de Lleida.
-Si us plau, moderi’s, tampoc és tan dolent! –Clamava, però el Cavaller es dirigía aliè a qualsevol protuberancia, en dirección a la cova de la Bèstia que es trobava en una llunyana meseta interior.
I la Bèstia el va anar a rebre. Era un brau negre amb dues amenaçadores banyes i es disposava a atacar-lo. Treia fum pels orificis nasals però en res semblava un drac. Aleshores el cavaller es fumà un peta mentre el toro s’espolsava les potes abans d’acabar amb el seu enèssim contrincant. I aleshores sí que va veure el drac, entre altres al.lucinacions que no venen a compte. Però li va impresionar comprobar com la Bèstia de l’Apocalipsi treient llengues de foc. El cel s’obrí i començà a ser envaït per gavines, mentre que al llom de la Bèstia s’arreplegaven diputats de tots colors, blancs, negres, blanc i negres, corruptes, nets i engominats, periodistes quer no sabien posar els punts sobre les “i” però sí moltes pilotes, així com també escriptors pedòfils i membres de l’OPUS DEI.
La cornada fou tan brutal que el Cavaller retornà malferit al Palau del rei Artur.
-Valga’m Déu –Rumià pensatiu i preocupat- Un altra eixelebrat que ha rebut.
S’aixecà de la seva trona davant la mirada astorada dels seus Consellers.
-Ajudeu-me si us plau!. L’hem de revifar!
-Impossible. La Bèstia ens va obligar a tancar els quiròfans! –S’excusà el Conseller de Sanitat.
El Cavaller deixà anar el seu últim sospir de vida.
-Vaja –Féu el rei- Un altre cap a la Caixa.
-A la Caixa? Li obrim un compte corrent? –S’atansà el Conseller d’Economia
-No, no… Al tanatori –Féu el rei cobert per la sang del Cavaller. S’adreçà a una pica propera plena d’aigua beneïda per gentilesa del monestir de Montserrat per netejar-se.
Mentre s’eixugava, sentencià:
-Amics consellers, al cap i a la fi què hi farem... Jo me’n rento les mans.
QUE PASSEU UNA BONA DIADA DE SANT JORDI!
|
Contactes
Registra´t
