| |
El visitant cap.2
 dilluns 11/abril/2011 - 11:58  979  0
La Flora no es vol quedar sola amb l’estrany soldat. A ella li ha tocat servir-lo durant el sopar i li tocarà acompanyar-lo fins a la posada. No té cap problema en fer-ho, sap que és el que li toca fer per l’edat que té i per ser l’única dona adulta que encara no està casada. El que no es pensava era que el soldat allargaria tant el sopar i que les altres dones, un cop contada tota la història, una darrera l’altra anessin marxant.
Les notícies que havia portat eren bones. No havia entrat en detalls i la informació li havien hagut de treure a base de preguntes, però finalment els hi havia contat que la victòria havia sigut aclaparadora i que pràcticament ningú del seu bàndol havia mort. Que a ell l’havien enviat a comunicar-ho per tranquil•litzar a les famílies i que la resta seguirien al camp de batalla fins estar segurs que l’enemic havia fugit definitivament.
A part d’aquelles quatre frases no havia badat boca en tota la menjada.
Es movia amb tranquil•litat, sense molestar-li ser el centre d’atenció. Llançava mirades dures i desafiadores, regades amb ironia i prepotència. Mastegava el menjar amb parsimònia, torçant els llavis de forma burlesca. La Flora no estava segura si havia sabut interpretar bé aquells signes. Li havien dit que quan un home es comportava d’aquella forma era millor baixar la mirada i apartar-se d’ell, però ella no pot fer-ho, l’ha d’acompanyar fins a la posada.
Ella va al davant, guiant al soldat pels carrerons estrets del Pas d’en Grof. Sent com els ulls de l’home l’acusen per darrera, però no s’atreveix a girar-se. És silenciós, les seves pesades passes no sonen sobre la terra resseca i ni tant sols la seva armadura gemega. Els pèls de la nuca se li arrissen, s’imagina que qui va darrera seu no és una persona sinó un fantasma. De fet, pensa, que en cap moment l’havia tocat per comprovar si era de carn i ossos, i podria ben ser un esperit maligne.
- Noia –diu la veu profunda de forma monòtona i seca – Com et dius?
El cor se li dispara i involuntàriament augmenta el pas. Potser és massa mal pensada o massa poruga, però el to del soldat no li sembla innocent.
- Flora – diu amb un fil de veu.
Nota una mà grossa i calenta sobre l’espatlla. No pot evitar deixar anar una crit fluix i agut. La força d’aquell braç la fa aturar i girar-se amb una facilitat esfereïdora.
- Calma’t Flora, res del que tems succeirà...almenys avui.
La Flora no es calma. Sent aquella veu profunda i les paraules que diu no tenen el mateix significat, com si un corb volgués piular com un pardal, no és creïble.
L’empeny cap un carreró. Ella no es veu capaç de resistir-s’hi. De sobte vol creure’l, vol pensar que les paraules del soldat no amaguen res. No veu el somriure maliciós que es torna a dibuixar a la cara del visitant...
|
Contactes
Registra´t
