| |
EL DIA 10 D’ABRIL DEL 2011, UN DIA MERAVELLÓS
 diumenge 10/abril/2011 - 07:08  723  2
Avui per mi ha estat un dia especial, magnífic. No només des d’un punt de vista nacional – que també – sinó com a pare de família. Ha estat molt especial estar tota la tarda amb la meva filla a una mesa, observar-la mentre feia de ganxo, mentre intentava convèncer els vianans per a que votèssin a la consulta. Ha estat especial quan han vingut sa mare i sa germana i els quatre hem ajudat a desmuntar la paradeta i hem dut les coses a l’Associació de Veïns de Sant Antoni.
Fa molts dies que la meva filla gran – a la que li han mancat 19 dies per a poder votar, però cap per a poder treballar pel país – ajuda com a voluntària de les consultes. I, malgrat les meves reticències preliminars – primer vaig dir que éren referèndums de costolleda ( demano humilment perdó, no sabeu el greu que em sap haver-ho dit ) i desprer que era massa jove per embolicar-se ( quan jo a la seva edat ja era d’Estat Català i continuo embolicat sense estar-ne gens apenedit ) – al final vaig haver de guardar l’escepticisme al calaix dels mals endressos i rendir-me a l’evidència: em feia una il.lusió enorme que per primera vegada es fes una consulta sobre la independència i encara més que per primera vega la meva filla hi participès.
Jo no sé si veuré l’independència o no però sí que sé que una de les obligacions que tenim els pares catalans que estimem el país és passar el testimoni als nostres fills per tal que “altres continuïn el que nosaltres continuem” (Raimon). Si perseverem tard o d’hora arribarem a Ítaca o a la terra promesa. De la mateixa manera que a Moisès no li fou permés d’arribar al Sinaí és possible que la nostra generació no hi arribi però no hi hem de renunciar i ens hem d’assegurar que la marxa no s’aturarà. I quan veus les coses així i veus que la marxa continua és emocionant. Avui em queia la bava per Catalunya i per la meva filla gran, si.
He passat tota la tarda a l’Avinguda Mistral, entre els carrers Entença i Vilamarí, ajudant en el que he pogut, llegint “Vine al sud” de Núria Cadenes, l’Ara i l’Avui. Envoltat de patriotes de totes les edats, optimistes i perseverants. Ha fet una tarda magnífica de primavera. Sol, solet i, al vespre, una mica de fresca.
La participació d’un 21% pot semblar decebedora però no ho és. Per exemple, duplica els resultats del referèndum – oficial – sobre la Diagonal. Per fer només una altra comparació amb un altre referèndum vinculant – el de la constitució europea – cal recordar que la participació fou del 40% a Catalunya i d’un 43% a Barcelona. O sigui que vivim a una societat que no és mobilitza pels referèndums en general i més si no no són vinculants, és clar.
Ara bé: jo crec que els resultats del referèndum deixen clar quin és el camí a seguir pels partits nacionalistes catalans, és a dir, els hi marquen on som i cap a on hem d’anar. I on som? Doncs som a un país en que, sobre el 100% de la població, entre un 30 i un 40% és independentista, més d’un 50% no ho és i hi ha un 10% d’indiferents.
Vist des de la perspectiva de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el 65% de votants va votar partits nacionalistes catalans i el 35% va votar partits espanyolistes. Però és evident que molta gent no especialment catalanista va votar CiU per tal de castigar el tripartit, cosa que vol dir que si ens creguèssim que CiU té el 40% de l’electorat català cauriem en un error garrafal.
També saber això ens marca el camí. Quin és el camí tal com jo ho veig. En primer lloc és bàsic crear una esquerra catalana sobirana i popular, és a dir, concentrar les forces d’ERC i el PSC en un partit independent de Madrid que podria liderar perfectament Antoni Castells. Això d’entrada vol dir rebaixar l’independentisme d’ERC per tal que tots els actuals votants del PSC – PSOE es sentin còmodes votant aquest nou partit, com se senten còmodes molts catalans no independentistes votant CiU.
Serà a partir de que tinguem uns electors catalans que votin partits catalans no sucursalistes, que ens podrem plantejar l’independència seriosament. Amb 120 diputats catalanistes al Parlament de Catalunya i 40 diputats a Madrid a Catalunya només se la podria parar per la força.
Un altre tema que jo considero fonamental és que s’extengui el catalanisme polític arreu de Catalunya. Això vol dir que CiU, a banda de presentar-se a la Franja de Ponent i Catalunya Nord, és presenti a València i a les Illes. Això vol dir que els socialistes i ERC siguin capaços de crear un partit d’esquerra que també englobi tota Catalunya.
Tot això és molt difícil, ja ho sé. Sobre tot és molt difícil perquè els partits és mouen per estratègies de poder i ara mateix el PSC – PSOE pensa que té més poder tal com està que independitzant-se de Madrid. Perquè CiU pensa que no li surt a compte obrir seus a les Illes i a València, etc...
En aquest sentit és fonamental que la societat civil empenyi amb força cap allà on volem anar. Sense l’empenta altruista i entussiasta de la societat civil el catalanism
-com qualsevol altre ideologia- tendeix a aburgesar-se, és a dir, a pensar que la fi d’un partit és governar i col.locar els seus a les institucions. I aquesta no hauria de ser la finalitat de cap partit, que hauria de ser transformar la societat segons els seus ideals. L’alliberament de Catalunya no deixa de ser revolucionari i cal recordar que enlloc mai els polítics professionals han iniciat cap revolució, com a molt s’hi han sumat quan han tingut clar el vent d’on bufava.
Si de debò estimem Catalunya siguem exigents amb els nostres polítics, no els hi deixe’m caure en el partidisme en detriment del país i, sobre tot, perseverem i marquem-els-hi com a ciutadans compromesos el camí.
|
| |
Rasko |
I tant que ho veuràs Persi!
Tuesday, April 12th 2011, 7:28 AM
Anem pel bon camí, n'estic convençut. El diumenge va ser un dia gran de la gent que vivim en aquesta terra catalana. Poden dir el que vulguin però 885 mil vots en unes consultes no vinculants sense cap suport mediàtic és una passada. Penso que és remarcable el ridícul espantós del Jordi Hereu pocs dies abans dient que la consulta de diumenge "no interessava als barcelonins" (dixit)... considerant que van votar 80mil més que no pas a la consulta de la Diagonal i que els 257.647 vots assolits per Barcelona Decideix és més que la suma dels vots que tragué en les Generals a Barcelona PSC, PP i C's junts... doncs, crec que senyor Hereu que no es pot guanyar la vida com a vident, sens dubte! Doncs va interessar i bastant als barcelonins!!
I els dos diaris catalans més importants què deien dies abans??
El Periódico obria la capçalera el divendres amb un "Així, no" fotografiant un punt de votació amb una urna... (la meva pregunta és, i doncs, com si està prohibit? Avui l'Empar Moliner al seu article de l'Ara ho diu molt clar)
I la Vanguardia? La portada de dissabte senzillament: lamentable, esperava més responsabilitat que el socialista Periódico. En portada gegant una foto de la platja i el bon temps! Sort que l'Ara ens dóna aire amb tanta boira regionalista de la premsa catalana...
També espero que tot aquesta munió de gent serà ben gestionada i ben llegida pels partits catalanistes. I en especial a CIU..., que vigili als seus socis d'Unió que en la figura de Duran i Lleida no fan cap bon servei per la causa que diumenge tots vàrem celebrar, ans al contrari. La Gispert no va votar (presidenta del Parlament), el Duran (també es va abstenir). La Ortega va votar (segurament per netejar la seva imatge, però va participar i això és el més important). Però el Duran va tenir un gest (des del meu punt de vista, molt lleig cap a ella tot indicant el seu sentit del vot- pel que deia ell, negatiu a la independència..., per mi són tant vàlids els SI com els NO).
El greu és no haver participat en la festa democràtica del poble, cosa que sí li retrec al Duran i a la de Gispert.
Una abraçada independentista!
Visca Catalunya Lliure!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
