| |
El visitant cap.1
 dissabte 9/abril/2011 - 12:09  960  2
El vent fa ballar les espigues torrades de blat i dibuixa amb elles sanefes canviants. Som a finals d’estiu i els prats ja han agafat el daurat propi de les collites a punt de ser recollides. Aquell any, però, les preuades llavors es perdran amb les primeres pluges de tardor. No hi ha ningú que pugui fer la feina de segar. Tots els homes han sigut apartats de casa i obligats a anar a la guerra. Les dones i els nens s’han quedat sols als pobles i tenen por de sortir de la protecció de les muralles. No se sap mai quan pot venir un exèrcit i cap d’elles vol ser l’entreteniment d’un soldat que fa massa que és fora de casa.
El Pas d’en Grof no és una excepció. Tots els camps de blat i civada que cobreixen banda i banda de la vall i envolten el poble estan intactes. A aquell època ja s’haurien d’haver collit els que queden més amunt, tocant a la muntanya, i a la resta hi hauria d’haver un moviment frenètic per guanyar la cursa al fred. Però en aquells moment el poble i els seus voltants està envaït pel silenci. La por és latent en tot ésser viu que hi habita. Les persones són tancades a casa o amagades al graner, resant tot el que les seves ments ignorants coneixen. Els animals resten a l’expectativa sense gosar a piular o udolar.
Només trenca el silenci el vent que arrossega els cops i els crits de la batalla que s’està lliurant a pocs quilòmetres al nord. Són sons atenuats i barrejats que per si sols no tenen cap significat, però que dins el context fan posar els pèls de punta.
Dues hores més tard el vent gira i les atemorides vilatanes respiren tranquil•les al no sentir més el lament de la mort.
Amb els ànims lleugerament restablerts n’hi ha alguna que surt al carrer i s’atreveix a mirar per sobre la muralla. Des del Pas d’en Grof no es pot divisar res, la batalla ha tingut lloc just passada la corba que fa la vall a l’endinsar-se a la serralada, però l’esperança de veure alguna cara coneguda retornant no les deixa treure els ulls del camí.
En el fons veuen un silueta. És un home que avança pel camí coixejant. Sonen crits nerviosos entre les dones. Cap d’elles sap qui és. No du l’emblema que el distingeix com aliat o enemic, tant sols una espasa curta penjant de la seva mà esquerra i els braços tenyits de sang.
El guerrer arriba a les portes del poble i es queda palplantat, aixeca el cap i es mira les dones que s’han quedat xafardejant.
- Obriu les portes – ordena una veu profunda i autoritària – la batalla ha acabat, i hem guanyat.
Les dones s’abracen i riuen alleugides. No es pregunten per què un home sol els hi porta la notícia, ni perquè aquest home somriu maliciosament quan aquetes li obren la porta...
|
Contactes
Registra´t
