| |
Tresor.
 dijous 7/abril/2011 - 04:43  892  1
M’hagués agradat que quant eres petit te’n haguessis donat comte de les coses que el pare et deïa mentre et banyaba o et ficave al llit o jugaba amb tu a fer mueques, si ja sé que per molts esforços que feia tú no m’entenies només reïes aquesta és la meva frustació.La frustació de dir mils de vegades "fill t’estimo" o "que guapo que ets",la frustació de parlar-l’hi de consells per la vida i ell amb aquella carona de nen entremeliat només deixabe anar unes rialles.Segur que no te’n recordes de quan el pare t’acotxave sobre el seu pit quan et costave dormir al teu llitet,tampoc deus tenir en memoria quan el pare es ficave a la boca una cullaradeta de la teva papilla i deïa; veus Arnau si està molt bona,hummm!!, i tu desseguida amb la teva maneta petita i rebessuda intentaves agafarme-l’ha com dient,ei que el menjar es meu!.Els anys han passat, ara tens set anys i el pare et segueix donant consells perque portis una vida recta, amb respecte,educació i dedicació als estudis.Ara sà amb comprens,amb dones repliques congruents, peró al pare sempre l’hi quedará aquella espineta de cuant eres petit, i ara cuant t’ho explico amb mires amb cara de no saber que contestar-me.Pero tranquil fill, tot i la meva frustació sempre tindré a la meva memoria aquella carona de nen espavilat que amb mirave esperant una rialla meva o un acaronament plé d’amor.Estic orgullós de tú, ets la meva joïa, llastima que només aquelles paraules que el pare et deïa les guardi jo en la meva memoria.L’amor decicat està plé de contradiccions.
|
Contactes
Registra´t
