| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Laureta
|
|
| |
La meva iaia
 dimecres 6/abril/2011 - 04:46  1760  14
La Paquita era una dona dura, de les d’abans. Una dona que ha passat una guerra, ha sobreviscut a una postguerra i que ha hagut de lluitar molt. Ella, com moltes dones de la seva generació, ha tingut una vida difícil, plena de moments complicats i això va fer que el seu caràcter fos fred, agre fins i tot.
La meva iaia té 83 anys i després de pujar amb esforços i treballs a quatre fills i de cuidar a uns quants néts, és a ella a qui se l’ha de cuidar.
La meva iaia feia els millors macarrons que he tastat mai, el millor all i oli i uns entrepans famosos al món sencer!
La meva iaia t’acotxava al llit de tal forma que no podies ni moure’t! I al hivern et posava al llit una ampolla de suavitzant per roba a mode de bossa d’aigua calenta, però de tan calenta no podies ni tocar-la sense escaldar-te el peus...
La meva iaia era la primera en llevar-se als matins i la senties cantar, des del llit estant, mentre estenia la roba o feia neteja i preparava l’esmorzar per tots els de casa. Era llavors quan m’acurrucava al llit, esperant que vingués a despertar-me, tot fent-me l’adormida.
Recordo creuar amb la meva iaia la Meridiana corrents quan es canviava el semàfor, mortes de riure totes dues. Recordo quan anar amb ella pel carrer era parar-se cada 5 metres a xerrar amb una veïna. Recordo quan anava a comprar i era una artista del fi de mes i d’encabir tota la compra al seu carret!
La meva iaia no consentia que anés amb les bambes brutes al cole i s’enfadava sobre manera quan algú no s’acabava el que hi havia al plat.
La meva iaia... ha estat una gran dona.
Ara ja fa uns quants anys vam notar que alguna cosa havia canviat. Ella, que mai havia tingut una agenda i que recordava desenes de números de telèfon només de memòria, oblidava coses. Ella, que feia neteja a casa cada dia, no volia ni passar una escombra. Ella, a qui encantava cuinar i sortir a passejar, s’havia tornat una persona pansida, sense ganes de fer res. Va ser llavors quan vam veure que les coses no rutllaven. La vam portar al metge i després de moltes proves ens vam dir el que més temíem: Alzheimer. Una de les malalties més cruels i dures, ja que és imparable i no té remei.
Recordo que quan la meva mare m’ho va dir vaig plorar molt. No m’ho podia creure. La veritat és que em va costar molt pair-ho.
Els anys han anat passant i cada cop m’he implicat més en tenir cura dels meus avis. Així, he anat veient el seu deteriorament progressiu... Primer sortíem a passejar, tot i que ja mai sortia sola, i m’avergonyia quan deia incongruències a la gent, però m’encantava portar-la a prendre el sol i que m’expliqués com era el barri quan era nena. Ara no pot sortir al carrer. L’artrosi ha destrossat els seus genolls i amb prou feines s’aguanta dempeus uns segons.
Fa temps que necessita ajuda per banyar-se. La malaltia ha fet que cada cop tingués menys cura d’ella mateixa i s’hagués d’insistir per dur-la al bany. Ara som nosaltres qui l’hem de banyar.
Veure una dona independent i orgullosa com era ella deixant-se rentar sense pudor em trenca el cor, però gaudeixo de cada instant que passem les dues soles al bany, en què m’explica els seus pensaments desendreçats i tot el que li passa pel cap. Passo l’esponja per la seva pell amb tot l’amor del que sóc capaç, i sé que ho nota per que somriu contínuament.
Amb el temps m’he adaptat a la meva nova relació amb l’àvia: m’encanta quan la pentino i ella es dedica a pujar-me els pantalons o arreglar-me el vestit i es queixa de que no li agrada la roba que porto. M’encanta quan s’enfada en posar-li crema perquè està molt freda. M’agrada quan em diu que el jersei que he triat no el vol i n’agafa un altre; sense cap motiu, només perquè sí.
Pot semblar una bogeria, però de vegades envejo a la meva àvia. Està en una situació molt difícil, és cert, i quan té un mal dia pateix molt perquè se n’adona de que no està bé, però quan té un bon dia... és encantadora! Quan riu, saps que és de debò, ella no pot dissimular. Quan et diu que t’estima, et fa una abraçada o un petó, saps que és de tot cor. Ella ara és l’essència del carpe diem: viu cada dia sense recordar què va passar ahir i sense pensar en demà. Cada dia és nou per ella, ha perdut la pressió que ens provoca la memòria. Cada cop que olora la colònia que posem després del bany, és com si l’olorés per primer cop; cada caramel que es posa a la boca, el gaudeix com si no n’hagués tastat mai cap; cada cop que et veu, encara que vagis a casa seva cada dia, l’envaeix una alegria enorme, com si fes dies que no hi vas; cada flor que veu li sembla preciosa... Independentment de la seva malaltia, no és envejable això?
La relació amb la meva iaia ha canviat, és cert, abans ella em cuidava a mi i ara jo la cuido a ella, però em considero molt afortunada de poder proporcionar-li moments de felicitat i riure, tot i que demà ja no se’n recordi....
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
nova |
estimar
Friday, April 29th 2011, 3:20 PM
la relació avis/nets és única. Plena.
Jo no vaig tenir àvis. Moltes vegades me'ls he volgut inventar. Ha sigut, moltes vegades un recurs per a justificar la meva afecció a utilitzar frases fetes...
Ara ja sóc àvia. Ho estic vivint molt intensament. Mirar-me en els ulls de les meves netes, anar agafades de la mà, compartir bromes, caminades i descobriments és una experiència tan especial, tan rica... Mai he sentit un afecte tant total com el que experimento amb elles.
T'asseguro, que, encara que la teva àvia no ho pugui recordar, tenir-te a prop, la fa ser feliç.
Una abraçada.
|
|
Marta86 |
Ànims
Friday, April 8th 2011, 1:58 PM
és dur, el meu avi també té alzheimer, ja fa catorze anys sinó més que li van diagnosticar... ja fa temps que esta en l'última fase, ja no és ell: no té passat, ni futur, ni present, no sap qui som nosaltres, ni qui es ell... s'ha oblidat de caminar, de menjar, ja ni tan sols somriu i la seva mirada és buida de fa temps. El teu article m'ha emocionat molt, no he pogut deixar de plorar... és entranyable escoltar les batalletes que expliquen de quan eren joves i aquella rialla que fan quan et reconeixen... la teva iaia té molta sort de tenir-te i tu de tenir-la a ella... perquè gaudir de la seva innocència, la il·lusió, la tendresa que desprenen, no te preu, cal disfrutar d'aquests moments.
Una gran abraçada
|
|
bertus123 |
UFFFF!!!!!!
Wednesday, April 6th 2011, 10:55 PM
Fa molts dies que havia deixat de plorar.Son les 4 de la matinada,vinc de festa,i tú ho has fet que em caiguin llàgrimes dels ulls.Jo encara no estic en la teva situació,peró veig el deteriorament progresiu de la mare que ja en té 84,i encara que ella no té aquesta malaida malaltia,les seves facultats físiques,mermen dia a dia.
Jo que soc la seva ànima,no paro de fer-li veure que no n'hi ha per tant,peró ella te 84 anys,i no es tonta.
Jo com tú,com que ella m'ha rentat el cul,i ha fet de tot per defençar-me,i estimar-me incondicionalmet,li rentaré el cul,la defençaré,i l'estimaré,i com tú,intentaré que gaudeixi del seus últims dies recolsada en el seu fill.S'en adoni o no.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
