Els meus palmells
-davant dels meus ulls-
es tomben,
s’acosten a tu,
et busquen.
Suaus moviments que ressegueixen
en els contorns de l’aire
les petjades deixades
per unes mans càlides.
Tanco el ulls, i cega en el present
retorno a la textura dels teus llavis,
i guiada pel desig del record,
els deixo passejar de nou
per la solitud de la pell.
Hi ha una mica de sol, una mica de lluna.
Hi ha molt de tu en tot l’aire que respiro.
Segueixo l’estela d’un brevíssim comiat
que ha fendit l’aire i la llum que se’ns mor.
No sé què fer-ne de tot el que em vessa,
i ja no té remei: em torço cap allà on vols.
Hi ha caramulls d’instants com aquest
a les clares finestres que tu has obert.
Et diria més coses i crec que no cal.
Tu ja les saps; perquè saps el que sento
i tota paraula és apassionada imitació.
Ens queden a les mans les tardes enceses.