| |
Petita història cap.11
 dijous 31/març/2011 - 11:41  1024  1
Un fort dolor li recórrer rà pidament per tot el crani. Sap que aquella sensació significa que el seu cos material està sent atacat. Alguna cosa l’ha colpejat a la part superior, just on hi ha la zona dels controls. L’aclapara el dolor, gairebé no pot pensar en res més que en aquella punxada intensa; ha perdut la raó i el sentit prà ctic. Ara l’embarga una intensa ira. Sent com allò l’està desvinculant del món material, perd el control motriu de la seva carcassa i ara la nota com si fos una cel•la que l’oprimeix. S’esforça per girar, i veu la causa de tots els seus mals. Una dona. Una vella decrèpita i senil que té una pedra a la mà i se’l mira amb ulls de derrota.
Continua sense poder controlar aquell cos. Com més s’hi aferra menor és el control que té de les seves facultats. Vol rebutjar el dolor però sap que és necessari per continuar sent el que ara és. Intenta ignorar el dolor i aferrar-se a la vida, no és fà cil però se’n surt.
Tot passa en segons, dècimes de segon, des de fora ningú se n’ha adonat de la lluita interna que hi ha hagut, i molt menys la vella que s’ha quedat glaçada esperant la seva reacció. Per sort la dona no sap que no és més que un simple mortal, que no té poders especials per fer-li mal fÃsic i que el seu poder regeix sobre la ment de la gent. Si aquella vella no havia embogit segurament havia sigut causa que no li afectava i, per tant, no serviria de res intentar-ho de nou.
Es va centrar amb la resta de la gent de la plaça. Els va inculcar por, terror i odi en contra d’aquella indefensa velleta. Els va fer creure que malgrat el seu aspecte ella era el seu enemic més perillós, una autèntica reencarnació del mal capaç de fer-los patir el pitjor dels turments. Mica en mica la gent els va anar rodejant. S’escoltava la calma que precedeix a la tempesta, el silenci inquiet i tremolós que no prediu res de bo...
Na Marieta sap que morirà . Veu l’aura negre de la mort abalançant-se a ella des de tots els costats. La gent posseïda la rodegen, és qüestió de temps que un s’atreveixi i se li llenci al damunt, llavors ja serà imparable. Només demana que la mort li arribi rà pid; no patir.
L’à ngel deixa enrere el rebombori de la plaça. Ha descobert la sang que li raja del trau del cap i s’ha malhumorat. No li ve de gust ni gaudir de la mutilació d’un cos humà , ni tant sols de nudrir-se dels crits de dolor de la vella. S’adona que és feble, que ha d’anar en més precaució d’ara endavant...
|
Contactes
Registra´t
