| |
OPTIMISME ÉS LLIBERTAT
 dijous 31/mar/2011 - 05:45  551  3
Després de la Segona Guerra Mundial era impossible ser optimista, però cinquanta anys després el pessimisme s'ha convertit en un prejudici invisible. És com oblidar les ulleres de sol posades i creure que veus sense filtre: una ideologia dominant. Existeix certa esquizofrènia: la gent viu amb optimisme (es diverteixen, tenen nens ...), però quan obren la boca fan el mateix vòmit pessimista. Ha arribat el moment d'un optimisme modern, que respecti la vida i que la gent lluiti per un món millor. Bernanos diu que si l'optimista és un imbècil feliç, el pesimisma és només un imbècil.”
Eric-Emmanuel Schmit
Els dos punts de partida de Schmit són el catolicisme i l’optimisme. Jo, que no puc recuperar la fe dels meus pares i els meus avis perquè Déu no m’ha donat aquest do, cada vegada respecto i admiro més els pensadors cristians. Alguns pensadors cristians, és clar. Serien els pensadors cristians que van en dues línees: en la línea de la teologia de l’alliberament ( que a mi em va gran, però que em sembla imprescindible als països del tercer món ) i els seguidors del concili vaticà II que tenen com a punts de partida ideològics Joan XXIII i Pau VI. Sovint dic que jo sóc un catòlic agnòstic. I quan em dic catòlic em refereixo als valors tolerants i liberals del Concili Vaticà II. I penso en la major part de l’església catalana o en Chesterton o en Schmit.
Lògicament em sento molt lluny de l’Opus Dei, del Rouco Varela, de Joan Pau II i de Benet XVI als que trobo persones profundament intolerants, autoritàries i, per tant, pessimistes. Perquè aquest és el punt: les persones que justifiquen l’autoritarisme, les monarquies, els cops d’estat, les dictadures, etc...són persones profundament pessimistes. No creuen en la llibertat de l’home. Pensen que quan l’home és lliure només passen que desgràcies i que, per tant, el que cal és un estat governat pels que tenen la raó que meni el ramat a la terra promesa. El ramat no és només que no tingui res a dir, és que el ramat si digués alguna cosa serien bajanades i es perdria.
Ara mateix ens trobem en un moment en el que el pessimisme està de moda. El l’ambient es flaireja que tot anirà a pitjor. I, a les converses, qui queda com el més intel.ligent és aquell que diu que tot és i serà una merda. Aquell que s’entesta a veure escletxes de llum, possibilitats de progrès, aquell és un tocacampanes i un ingenu. En aquest sentit és fàcil veure que l’esquerra europea – que no pot ser comunista perquè el comunisme no en tenia res de progressista i perquè es va demostrar que econòmicament no era viable – busca desesperadament el seu discurs, que no sap quin ha de ser. Per la seva banda la dreta europea cada vegada es troba millor dins del discurs pessimista majoritari – que ja era el de Reagan i Thatcher – que aposta per mà dura amb gairebé tots els que no són a dalt i la reducció de la llibertat en favor d’una pretesa seguretat que a tots ha passat a preocupar-nos molt ( i a ser una excusa brutal per a les polítiques reaccionàries que van des de Guantànamo fins a la reducció de l’edat de responsabilitat penal dels menors, enduriments injustificats de les penes, etc...).
Amb aquest mar de fons penso que els liberals, les persones tolerants, els que ens considerem per damunt de tot humanistes ens toca apostar decididament per l’optimisme. Perquè l’optimisme no és només una manera de ser més feliç, de treballar amb més ganes per una vida i una societat millor, l’optimisme és també una manera de lluitar decididament per la solidaritat i la llibertat humanes.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
