| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de vetera
|
|
| |
Comentari a l’article “L’amor: passió i decepció” de la Titània
 dijous 24/mar/2011 - 06:40  780  12
Em sembla molt bo i ben raonat, si és que els sentiments es poden raonar, el teu article, “L’amor: passió i decepció”, l’he llegit detingudament i com que crec que és un debat força interessant, he pensat obrir-lo fent el meu comentari, potser massa extens per fer-lo com a tal, en forma d’article al blog.
Dius que quan sentim amor desenvolupem el sentiment de la passió. Si parles de l’amor-passió, estic d’acord, hi està implícit, però sinó opino que és quan ens enamorem que el desenvolupem, podem estimar una persona, i no parlo de pares o fills, i no desenvolupar el sentiment de la passió, en canvi quan ens enamorem si que el desenvolupem.
Dius que l’enamorament per sort és un estat transitori ja que ningú podria viure instal.lat en tant intensa emoció. Et dono la raó, això normalment no passa i pregunto, i perquè no passa ?. Sempre he trobat que el Déu, el que sigui i diga-l’hi com vulguis, que ens va imaginar i crear tal com som, es va equivocar de mig a mig. T’has parat a pensar com seria el món si poguéssim mantenir indefinidament aquest sentiment d’enamorament?, quan ho estàs, estàs content, ets acollidor, ets vital, ets creatiu (els artistes han tingut les seves etapes més creatives sota aquest sentiment), ets bona persona, generosa, sensible etc. El món seria molt millor si tots vivíssim permanentment enamorats, però això és ciència ficció, la realitat és que normalment l’enamorament no és indefinit en el temps.
Saber reinventar la passió?. Em pregunto si és possible?, pots mantenir la tendresa que pot ser una actitud que l’intelecto pot gestionar en part, però fer retornar la passió...?, per això caldria reenamorar-se abans, i la meva experiència em diu que això no és possible, però sobre aquest punt en concret m’agradaria conèixer l’opinió dels companys del xat perquè crec que pot haver-hi opinions contrastades.
Et preguntes, es pot renunciar a la passió?. Crec que si que es pot, però per fer-ho cal subliminar-la en una idea superior, pels creients Déu per exemple, les monges o els capellans, (parlo dels coherents que n’hi han), ho fan, ara bé, sense aquesta subliminació no és pot renunciar sense patir alguna mena d’alteració psicològica. La passió és inherent a la naturalesa de la persona.
L’amor és un pas previ a l’enamorament?. La meva opinió és que en alguns casos pot ser així, però en general sol passar a la inversa, primer t’enamores i desprès, si es donen les circumstàncies adients, estimes, l’Alberoni diu: “Quan tot funciona bé, l’enamorar-se acabar en l’amor”.
I absolutament d’acord amb tu, ens els darrers dos paràgrafs: És possible per pròpia voluntat evitar l’enamorament, però un cop enamorat, és molt difícil desenamorar-se només amb la pròpia voluntat. També d’acord en que l’amor, l’enamorament i la passió no tenen edat, i afegeixo, afortunadament!, portant-ho a l’extrem, només cal conèixer històries, moltes d’elles entranyables, que és viuen a les residències d’avis.
Soc conscient que el tema que estem parlant té una realitat molt polièdrica i per tant, res és igual d’una persona a una altra i fins i tot en la mateixa persona, una experiència d’avui amb una altra de fa anys.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
lloba |
discrepar
Thursday, March 24th 2011, 9:59 AM
Excel.lent vegana, en serio.
Una cosa es l'instin sexual, que no va lligat necessariament a la procreacio, i es una questio hormonal, es el que fa que se'ns disparin certes subtancies pel cervellet i estiguem en bavie durant un temps. Per que? doncs per la supervivencia de l'especie.
La "passio" "romantica" son pautes que hem mamat desde petits. El romanticisme va ser un moviment cultural, eran passionals i es torturavan a si mateixos amb amors imposibles, etc etc. (de fet van posar de moda el suicidi)
Amb lo senzill que en principi seria el voler el nostre benestar (estar be amb nosaltres mateixos) i per ende el dels altres.
Hi han rel.lacions que son una mena de submissió a la rel.lacio en si mateixa, que no porten a cap lloc, que no fan que els membres de la parella s'ajudin desenvolupar-se com a persones.
Aquets amors "romantics" poden derivar a ser amors malaltissos : allo de "la mate porque era mia" "ni contigo ni sin ti".... HI han articles de psicologia sobre tots aquets temes, un molt bo es titula "t'estimo o et necessito?"
Tenim tendencia a barrejar paraules sobre sentiments i emocions. Hauriem de dedicar-nos a establir les diferencies i a coneixens millor.
No trobo logic que depositem cabories del nostre caparro en un altre persona aliena a les cabories en questio, i que quan aquesta persona no respongui a les mateixes, ens "decepcionem".
Potser tenim un problema general de comunicacio, una amb nosaltres mateixos, i la segona, amb el resta de personal......
I per ultim l'acte d'estimar es d'un mateix, aquest sentiment es el que ens omple i depen de nosaltres.
Si, costa, oi, pero hem d'assumir les nostres responsabilitats a l'hora d'estimar.
|
|
Vegana |
Veterà!
Thursday, March 24th 2011, 8:35 AM
ui, no es tesi meva! tot va començar coneixent a un home musulmà i a un brasiler i començar a parlar dels seus conceptes d’amor, sexualitat, gènere i reproducció (i a discutir molt, també ;) Llavors uns amics i amigues, que fan tasques a d’altres països del món, van muntar un taller sobre antropologia de l’amor i els seus lligams econòmics, polítics, socials, religiosos... i a partir d’aquí: la recerca i el compartir multitut de documents i punts de vista. O sigui que gràcies i compartiré les teves amb totes aquestes persones :)
(al taller fins i tot vam fer "tests" sobre l'amor romàntic!!! ;)
|
|
zinc |
excelents blogs i bones reflexions
Thursday, March 24th 2011, 8:26 AM
felicitats als dos,Titania i Vete.
Veureu,jo soc una persona molt simple i pràctica,penso que els sentiments no es controlen,es tenen i prou.Crec que es bó que així sigui.
Enamorar-se es avui en dia com una il.lusió,sembla que la gent tingui por ,en cambi jo ho veig com una cosa natural i la por com una repressió un ofeg,perque en realitat tots necessitem estimar i que ens estimin,es humà i lógic,perfectament racional.Com diu un amic d´aqui al xat....."el peso del mundo es amor"i penso que es el que ens mou,el necessitem?SI,el volem?SI,ens fà por?NOOOOOOOOO,PANIC,ens atrevim?depén del que em viscut,del caràcter de cadascú,del que em sentit........etc.
Es una questió molt personal i privadissima,inclús pot ser un risc,perque enamorar-se no té garantia i sembla que la demanem,anar a lo segur,doncs no,jo aposto per viure-ho intensament.
Per acabar,per mi l´ordre es el seguent:
-coneixer_ amor_passió_enamorament_Fantàstic!i després..el destí dirà.
Una abraçada
Dolors.
Pdta.per cert,estic enamorada i molt.
|
|
Vegana |
...
Thursday, March 24th 2011, 7:23 AM
Quan t’adones de l’evolució que ha patit el concepte d’amor (romàntic) a la nostra societat per motius religiosos, econòmics, polítics i socials, i els sumes a la seva dimensió biològica, no pots fer més que entendre que el que creiem de l’amor és una altra construcció social que perpetuem a través de mil mitjans diferents (llibres, pelis, transmisió familiar...)
I si et poses a investigar i observes que, per exemple, al sud de Papua Guinea no associen la sexualitat amb la reproducció, que els trobriandesos mascles tenen el costum de visitar els seus amics durant un any sencer, i al tornar es poden trobar que la seva dona ha tingut un fill i això és un motiu d’alegria per a ells, que la societat mosou no coneix el matrimoni i quan la femella arriba a la majoria d’edat té dret a tenir un recinte propi dins la casa familiar i rebre tants homes com desitgi i tenir-hi fills però no allotjar cap mascle allà, que les dones casades masai escullen els guerrers menors de 30 anys amb qui tenir relacions “extra-matrimonials” per procrear i que els fills nascuts “pertanyen” al mascle, i que en algunes altres zones, que la femella arribi al matrimoni amb fills és una alegria pq és senyal de fecunditat i el nou mascle els criarà, o que una forma de no ser obligades (les femelles) a pertànyer a un home en algunes societats xineses era casar-se amb un mort (els solters difunts anaven molt buscats!) t’adones que, l’amor romàntic que ens fa viure i desviure a la nostra cultura és, només, un dels possibles formats que pren aquesta creença.
O sigui que, qualsevol cosa que creiem que sigui l’amor, li podrem dir amor (i si aquesta creença la compartim amb algú altre, llavors és quan és més divertit ;)
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
