| |
APOLOGIA DE LA COPLA QUE EL FRANQUISME EM VA ENSENYAR A ODIAR
 dimecres 23/mar/2011 - 08:35  566  0
Per l’Antonio, amb tota la meva admiració i agraïment.
A casa se’m va ensenyar a odiar tot el que era espanyol. Era una situació curiosa perquè el meu pare havia fet la guerra civil a l’exèrcit franquista i, en tornar a casa, durant molts anys a casa es va fer el pa de l’Ajuntament de Barcelona. Però el meu pare, que de jove havia estat d’ERC mai no es va sentir espanyol o, més ben dit, sempre es va sentir antiespanyol. Ell deia que era un racista català, antiespanyol i franquista que de jove havia votat ERC i de gran votava CiU i prent-t’ho com vulguis.
Aquest odi a tot el que fos espanyol va córrer paral.lel a la constatació que jo feia arreu que la meva llengua i la meva cultura eren soterrades i menystingudes per la cultura espanyola. I la cultura espanyola en aquells moments eren només quatre o cinc coses: el flamenco, els toros, José María Pemán i el Real Madrid.
Les marques que reps de petit les conserves tota la vida per molt que després vulguis racionalitzar les coses. Per exemple, per molt que diguis que t’agrada el fútbol i hagis de reconèixer que en certs moments el Real Madrid ha fet un fútbol esplèndid, saps que per a tu el Real Madrid sempre serà l’equip de Franco i l’equip d’una Espanya centralista i anticatalana i saps que mai no l’aplaudiràs.
Ara mateix veus José María Pemán com el que era: un escriptor mediocre que va saber cantar com Franco volia que cantés però que no passarà a la història de la literatura. Això no vol dir que no hi hagi escriptors franquistes bons, com per exemple Camilo José Cela o d’altres que et facin una certa gràcia com Agustín de Foxá.
Pel que fa als toros, has descobert que és tracta d’un espectacle ancestral que es celebrava a tota la Mediterrània i l’has odiat més pel que té de patiment inútil de les bèsties i de deseducació de la sensibilitat humana, que no perquè Franco el convertís en la festa nacional espanyola.
I que passa amb la copla? Doncs amb la copla i el flamenco – que no són el mateix – em va passar com amb el Real Madrid: que Franco em va ensenyar a odiar-la. La copla de la meva joventut era espanyolisme i franquisme en estat pur i el botó de mostra més tangible era “¡Y viva España!”. Total, que entre el seu “Y viva España” i el meu “Mori Espanya!” ja ho teníem tot dit i escoltat. Però això què tenia a veure amb la copla?
Perquè condemnar a mort la copla perquè Manolo Escobar cantava “¡Y viva España!” és el mateix que condemnar la poesia castellana pels poemes franquistes de Sánchez Mazas o José María Pemán, oblidant que entre els escriptors castellans hi havia – amb independència de la seva valua estètica – grans defensors de la llibertat com Antonio Machado o García Lorca.
I el cas és que existia una copla republicana i més o menys d’esquerres que és va haver d’exilar i que durant el franquisme ens fou totalment amagada. Així com a l’escola no van tenir més remei que ensenyar-nos Machado o Lorca, la copla republicana i progresista no ens va arribar mai i, per això, molts demòcrates – i encara més, molts demòcrates catalans – quan en sentíem parlar la condemnàvem sense voler-ne saber més.
Tot això fins aquí només és la història d’uns quants prejudicis. Uns prejudicis que s’expliquen pel que ha estat la meva vida política però que a mesura que em vaig fer gran cada vegada es justifiquen menys. Ja fa molts anys que sé que cada obra d’art només té sentit per ella mateixa i, per tant, que per a valorar les coplas el que he d’intentar és escoltar-les sense cap prejudici polític i/o estètic.
I llavors, què passa? Doncs llavors passa que et topes amb coplas cantades per Miguel Molina (“La bien pagá”), Angelillo (“El presidiario”) etc... i resulta que t’agraden. No saps si t’alegra o si t’entristeix que t’agradin, però t’hauria d’alegrar. Tu defenses una Catalunya independent, no una Catalunya antiespanyola o anticastellana. És més: reconeixes el talent i l’aportació de molts castellans a la cultura occidental. Però no diries la veritat si no reconeguessis que les ferides franquistes encara no han cicatritzat del tot. Sovint penses que no podràs mirar els castellans – la cultura castellana – fraternalment fins que Catalunya sigui independent, per molt que t’hi esforcis.
No me’n puc estar de copiar uns versos de Manuel Machado – un poeta excel.lent però més o menys franquista – sobre la copla. Quan jo anava a escola els poemes de Manuel Machado m’agradavan moltísim i me’ls aprenia de memòria sense que ningú m’ho manés. Després el vaig desterrar de la meva biblioteca perquè Alfonso Guerra va dir que era “el germà dolent”. No sé. Ara em continua semblant un immens poeta:
LA COPLA
Hasta que el pueblo las canta,
las coplas, coplas no son,
y cuando las canta el pueblo,
ya nadie sabe el autor.
Tal es la gloria, Guillén,
de los que escriben cantares:
oír decir a la gente
que no los ha escrito nadie.
Procura tú que tus coplas
vayan al pueblo a parar,
aunque dejen de ser tuyas
para ser de los demás.
Que, al fundir el corazón
en el alma popular,
lo que se pierde de nombre
se gana de eternidad
|
Contactes
Registra´t
