| |
DIA DEL PARE (ÓS).
 diumenge 20/mar/2011 - 06:14  632  4
La veritat és que sento una simpatia solidària amb Josep, espòs de Maria. Crec que fou un bon pare i un bon home. Crec que mai no va tenir gaires fums pel fet de descendir dels primogènits de la família de David i crec que feia de fuster el millor que sabia. Crec que, quan sent gran, la seva dona queda embarassada albirà perfectament que un altre l’havia inseminat i en comptes de muntar en còlera i demanar el divorci o demanar que lapidessin Maria va acceptar de bon gran el rol de banyut i va fruir de la paternitat com només en podem fruir els pares.
Tinc un amic mallorquí intel•ligentíssim ( i, per tant, anticatalanista ) que diu que les dones es casen amb homes treballadors, amables i civilitzats però realment són inseminades per individus bells, apassionats i salvatges i que només això explica que no només guanyem a nivell físic sinó a nivell social. Jo en veure les meves filles penso que la cosa podria haver anat ben bé així, tot i que ni se m’acut sospitar en l’infidelitat de la meva senyora, tot i que... d’on venen aquests cabells rossos, aquests ulls blaus, aquesta pell rosada, aquest cos prim i llarg, etc...? Francament, si ha estat l’arcàngel Gabriel vull dir-li que va fer una bona feina. Plus quam perfecta.
Són les 10 del matí. Dissabte. Ronco. Ves a saber quines aventures somnio. De sobte, sona a tot volum la cavalcada de les walkíries – ves quina sintonia més bèstia per despertar el personal ! – i tres dones se’m tiren a sobre. Una senyora i dues adolescents. La meva dona i les meves filles. I criden amb una veu eixordadora: “FELICITATS PAAAAAAAAARE!”.
I jo:MMMMMMMMMMMMMMMMMMMMM? GRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!
La meva filla gran obre els finestrons. Fa un dia de primavera. La gata i el conill nan venen a veure què passa. És el dia del pare. És el dia del pare! Coi, si és el dia del pare em podíeu deixar dormir més, no? GRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!
No! Perquè t’hem portat els regals!
La meva filla gran – gran afeccionada a la fotografia- em regala una càmera per a que anem a fer fotos junts ( ella ja te la seva, que suposo que és millor que aquesta ): és un honor i un privilegi que la meva filla als setze anys encara vulgui fer coses amb mi: gràcies. La meva filla petita em regala dos volums amb els collages de Peter Beard que, senzillament, són una passada. Gràcies. La meva senyora em regala un joc de pintura que em sorprèn: vol dir que ella vol que jo pinti alguna cosa o millor dit que vol que pensi – jo – que pinto alguna cosa. Déu ser això, però pintar, pintar gràcies a Déu no pinto gaire i per això la nave va...Gràcies Déu per haver-me donat una pintora com ella!
Més tard, mentre jo estic mirant-me els regals ( no m’aclareixo de com va la màquina de fotografiar i, pel que fa a l’ars pintandi prefereixo no tocar-lo gaire per no tacar res. Beard, és immens ), es comencen a sentir esgarips des de la cuina. Hi ha la meva senyora dona i les meves senyores filles i ja hi porten força estona. Estan preparant el dinar especial del dia del pare i jo hi tinc interdita l’entrada. És normal.
El meu sogre – una de les millors persones que mai no he conegut juntament amb ma mare - , en pau descansi, em va dir que quan la meva sogra i sa filla – és a dir, la meva dona – discutien a la cuina jo fes com qui sent ploure perquè si intervenia tenia tots els números per prendre mal. O sigui que poso música – el darrer disc de Raimon, tant perfecte – i les deixo cridar.
Però la cosa va pujant progressivament de to. I malgrat que Raimon a tot volum -i malgrat l’intimisme de les cançons- torna a ser el jove cridaner de quan tenia 20, penso que més val que intervingui jo que no pas que baixi algun veí o vingui la guàrdia urbana. O sigui que els hi dic a les tres que cliquin el PAUSE, que hi ha reunió familiar a la biblioteca. Com que és el dia del pare em fan cas. Gràcies.
A la biblioteca els hi faig un sermonet i els hi dic que jo ja ho sé que m’estimen molt, que m’han agradat molt els seus regals, que em sento molt privilegiat de que siguin la meva dona i les meves filles però que aspiro a viure amb una certa pau i tranquil•litat, si més no a casa. Que com deia el seu avi – el meu sogre – la casa és el cel d’aquest món i que Shakespeare deia “la meva casa és el meu castell” i que jo no vull que el meu castell i el meu cel siguin una olla de grills i menys si m’estan preparant un dinar per a que estigui content, que a això no li veig cap lògica. Que jo ja estic molt content. I que, en tot cas, estic més content quan totes estan contentes que no pas quan totes s’estiren el monyo per a fer-me un bon dinar, etc...
Les tres em miren amb els ulls molt oberts i somrient. La primera que diu alguna cosa és la meva dona que em diu que estic molt,molt guapo... fent el sermonet. Les altres dues riuen. Llavors la meva filla petita diu que semblo el Papà ós, que jo no sé qui és però que segur que em cau bé perquè els óssos són els meus animals predilectes. I les tres tornen a riure.
Però al cab de no res tornen els crits i els esgarips des de la cuina. Mare meva! Truco a la porta de la cuina i no me l’obren. FOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOORA! Estic a punt de dir-els-hi que, si volen, les convido a dinar al restaurant que més gràcia els hi faci, però finalment em mossego la llengua i no dic res. Gairebé estic segur que s’ofendrien i potser fins i tot s’emprenyarien amb mi.
Jo crec que el més interessant que tenen les dones, deixant de banda les seves característiques físiques que ens tornen lelos, és que tenen una lògica diferent a la nostra. Homes i dones estem fets per admirar-nos, estimar-nos, cuidar-nos, atraure’ns i tot el que vulgueu però no per entendre’ns. Començo a pensar que els homes han de mirar la psique femenina – i les dones la psique masculina – no com aquell que gaudeix d’una història lineal – que això serien els altres homes pels homes i les altres dones per a les dones – sinó com gaudim de la música o de l’art abstracte. És potser quan entens això que entens que la psique de les dones és sensacional.
Bé, si més no jo en gaudeixo molt. Gràcies.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
