| |
Petita història cap.4
 dissabte 19/mar/2011 - 02:17  1066  4
Tombat sobre el llit, amb la flassada apujada tapant-li el cap, en Joel no pot esborrar la ganyota terrorífica de la cara de la seva mare. La té gravada a la retina i la imaginació, traïdorament, li afegeix detalls macabres; sang al voltant dels ulls, podridura a la comissura dels llavis i sons de respiracions ofegades. Té calor, el seu cos mig malalt sua per cada un dels porus, però no s’atreveix a destapar-se. És un instint animal el que el manté quiet i cobert. La raó li diu que és una bestiesa, que un tros de roba no el protegiria de res.
Un sorollet el treu dels seus pensaments i li posa el cor en un puny. Ara no s’atreveix ni a respirar, el cor s’ha accelerat i tots els músculs resten immòbils, incapaços de reaccionar. Té por, molta por...però no sap de què. A les seves orelles només hi arriba el brunzit constant de la sang recorrent-les, res més, l’habitació està en silenci.
El llençol, a la seva esquena, es mou lleugerament. Comença a tremolar. El seu cervell li diu que ha estat ell, però el seu cos es prepara pel pitjor. Nota que l’aire fred li recórrer l’esquena. La suor regalima amb més força. Vol cridar, demanar ajuda, però quan obra la boca no emet cap soroll. Ara ja està del tot segur que alguna cosa se li ha colat al llit, els gemecs ofegats que li arriben de sota la manta no son imaginacions seves.
L’assetjador gaudeix. Si tingués braços de ben segur que se li posarien els pèls de punta. Està excitat. Per ell el terror de la víctima és com l’adrenalina. L’estimula fins gairebé fer-li perdre la raó. “Són tant fàcils els humans” pesa “tenen sempre tanta por de tot...”
Es mou lentament dins el llit, la velocitat del procés és la clau de l’èxit. Si es mostrés davant d’ell com una amenaça aquest reaccionaria violentament, i si anés massa lent es podria adormir. El que fora ideal seria tenir tot el temps del món, com ho havia tingut amb la vella. Preparant el terreny dia a dia, sotmetre a la víctima a la dependència dels seus desitjos, entrar dins la seva rutina i atacar quan aquesta s’adonés de tot plegat. La vella havia patit l’horror de la seva vergonya, s’havia vist impotent davant els seus pensaments. Amb el soroll dels ossos de la mandíbula desencaixant-se li havia entregat tota la seva por; tota la seva vida.
Però en Joel no havia de morir. D’ell en volia una altra cosa.
Va atacar. El cos de l’home encara estava garrativat per la por, totes les cèl•lules del cos s’havien aturat i era en aquell moment quan ho havia de fer...
|
| |
|
Contactes
Registra´t
