| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de XPrat
|
|
| |
Petita història Cap. 2
 dimecres 16/mar/2011 - 02:54  990  4
En Joel es desperta amb la primera llum del matí. Li agrada dormir amb la persiana aixecada i anar-se despertant de mica en mica a mesura que el sol es va alçant. Fins i tot quan és diumenge segueix el seu ritual. - Suposo que això és el que comporta viure sol – es diu cada dia quan es lleva.
El primer que fa és anar cap al bany i es mulla la cara amb aigua freda. Després el pipí i tot seguit es dutxa.
Nu i a to entre de nou a l’habitació disposat a vestir-se amb el xandall dels diumenges. L’aire està viciat d’haver passat vuit hores estancat. La fortor acida el fa arromangar el nas i l’envia de pet a la finestra. El dia s’ha despertat fred i clar.
De sobte el telèfon sona estrepitosament i el cor d’en Joel s’accelera. Està completament confós – No és normal que algú em truqui un diumenge a les set del matí. Alguna cosa deu haver passat – es diu pessimista tot caminant cap al telèfon.
- Digui?
- Hola bon dia. En Joel Gràcia? – diu una cantarella femenina.
- Sí soc jo mateix...
- Li truco de la comissaria de policia del barri per informar-li que hauria d’acudir a casa de la seva mare ara mateix.
- Però què ha passat? Per què...?
- Ho sento, però no el puc informar. Quan hi arribi ja se li comunicarà tot i se li respondrà totes les preguntes.
- D’acord...
- Que passi un bon dia – i penja sense esperar resposta.
En Joel puja les escales a cuita i corrents del bloc de pisos on viu la seva mare, na Maria. Al replà hi ha una reunió de veïns i agents uniformats. Tothom sembla preocupat. Xerren amb veu baixa, xiuxiuejant, i gesticulen tot fent ganyotes amb la cara.
Quan el veuen es fa el silenci. Un agent de la llei, sense dir ni piu, el convida a entrar i el porta fins al dormitori.
Allà hi és ella, estirada de panxa enlaire, pàl·lida, freda i morta. A la cara hi té un rictus terrorífic. Els ulls els té oberts, molt oberts, gairebé li sobresurten de les òrbites. Els llavis es troben mig entreoberts mostrant perfectament la tensió que hi ha a les mandíbules tancades. Els ossos de les barres se li han desencaixat per la pressió que han fet les dents i li fan una cara més xata de la que tenia.
Tot plegat deixa en Joel en un estat de xoc profund. No és fins al cap d’uns minuts que no veu el paper doblegat que hi ha a sobre el llit....”
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
