| |
JOAN SALVAT-PAPASSEIT I LA MEVA FILLA GRAN
 dimecres 16/mar/2011 - 09:31  1204  2
“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.”
Joan Salvat-Papaseit (“Nocturn per acordió”)
1
Al Centre d’Art Santa Mònica, a tocar de les Drassanes, han muntat una exposició sobre Joan Salvat-Papaseit. A la meva filla gran li han demanat que faci un treball per a l’escola sobre aquesta exposició i m’ha demanat si la vull acompanyar. Segons ella, quan jo l’acompanyo i li comento el que veiem li posen millor nota. Jo no ho crec, però és un gran honor que als quinze anys tocant als setze encara vulgui anar a llocs amb mi.
Reconec que sóc una persona amb inquietuds culturals des de molt jove. Reconec que llegeixo força i que tinc unes curiositats força àmplies. Reconec que tinc una retòrica amable que fa que poca gent estigui a disgust amb mi. Per això la meva filla deu voler que l’acompanyi: perquè sempre pot aprofitar algun comentari més o menys culte o més o menys original que pensa que li podrà servir. A més jo, a diferència de sa mare, sóc un neula i a la sortida de l’exposició, del museu o del que sigui, si vol que li compri quelcom li compro. Penso que la compra de material cultural d’una exposició que s’acaba de visitar fa més amable el q ue en principi era una obligació acadèmica. Estic content que les meves filles tinguin penjats a la seva cambra quadres fauvistes, quadres de Magritte, quadres de Kandinski. Vol dir que ara admiren aquests genis més enllà del treball que els hi van manar fer.
Joan Salvat-Papaseit em dóna molt marge per a lluir-me. Com que fou un dels poetes més musicats pels cantants catalans de la Nova Cançó – Lluis Llach, Joan Manuel Serrat, Xavier Ribalta, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor – me’n sé molts poemes de memòria ( quan la meva filla descobreix que sé un poema de memòria es queda desconcertada: pare, amb el ruc que ets, com pot ser que sàpigues tantes coses?). I després hi ha d’altres poemes com el que encapçala aquest escrit que, tot i que jo no en conegui cap versió musical, m’agraden molt i, tot i que no me’ls sé de memòria sencers, sí que en puc dir uns quants versos, els suficients per a que la meva filla em miri amb els ulls molt oberts:
“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa...”
No sé perquè jo sóc capaç d’imaginar-me els camàlics descarregant fusta al moll. No crec que ho hagi vist mai, però tampoc ho podria assegurar. Vivia a un quart d’hora del moll i ara només visc deu minuts més lluny. M’agrada passejar a prop de la mar barcelonina i veure el que hi fan els vaixells i les persones. Avui, a la zona que jo vaig, que és des del final de la Rambla fins l’edifici de correus, tot plegat és molt turístic, però segurament quan jo era petit no ho era tant i potser alguna vegada havia vist descarregar fusta al moll. En tot cas, recordo perfectament com llenyataires de Vallvidriera descarregaven la fusta pel forn de casa. No era el mateix, perquè dins de la fleca si més no mai no plovia, però tampoc no havia de ser gaire diferent.
La vida de Joan Salvat – Papaseit dóna per a fer una gran pel.lícula. És el nostre gran poeta de l’amor modern – el clàssic és Auziàs March -, fou avanguardista, fou revolucionari, fou més pobre que una rata i morí tíssic. Les cartes a les seves filles és de les coses més tendres que s’han escrit en català.
Pel que fa a la seva poesia trobo que malgrat que el seu català carranqueja – com el de Maragall, per altra banda -, quan Salvat fa lírica de les vivències quotidianes és molt brillant. Com a poeta eròtic jo crec que està sobrevalorat perquè els poetes catalans no han volgut saber res de l’erotisme pràcticament des del Barroc ençà. I, en la literatura contemporània, quan han volgut ser eròtics s’han sortit de rosca com li passa a Vicent Andrés Estellés, que sovint és directament pornogràfic ( i jo no dic que la pornografia estigui malament, ans tot el contrari, però pornografia i erotisme no és el mateix ).
L’exposició no està malament, tot i que per a mi no té gaire interés. Vull dir que jo sóc poc fetitxista – excepte amb les senyores, és clar – i veure escrits a mà de Joan Salvat no em fa ni fred ni calor. Tampoc no em diuen res les primeres edicions dels seus llibres. El que m’interessa és el que va escriure, el que diu, com ho diu. Mai no he estat un erudit. És més, sempre he trobat avorrida i insubstancial l’erudició. Potser un pèrit calígraf pot traure alguna consecuència de veure la caligrafia de Joan Salvat però no és el meu cas. Jo prefereixo fer-me’n una idea pel que va escriure. I, en tot cas, m’interessa molt més l’obra que no pas l’autor – en general, no només en Joan Salvat – Papaseit, que, al contrari, va viure una vida excepcionalment interessant, com ja he dit -.
En sortir de l’exposició, en la que ens donen facsímils de diaris de l’època amb articles de Salvat, anem a saludar al senyor Joan, immortalitzat en una estàtua impresionant de Thiers. Continua tant amable i tan barceloní com sempre.
|
Contactes
Registra´t
