| |
LES CAMPANYES INSTITUCIONALS O LA MONA VESTIDA DE SEDA
 diumenge 13/març/2011 - 07:40  732  1
Les campanyes institucionals d’autobombo són una vergonya democrà tica. I abans d’assenyalar com a culpable el nostre adversari polÃtic, cal reconèixer que el nostre partit, quan governava la Generalitat, les va utilitzar abastament. És d’un mal gust terrible i insultar a l’inteligència dels ciutadans acusar els altres de fer el que nosaltres hem fet. I CiU, ja ho he dit, se’n va cansar de fer-ne de campanyes institucionals d’autobombo. I està per veure que en Mas no les faci quan s’atancin les eleccions. I no sé si els ajuntaments governats per CiU en fan o no, però em temo que sÃ.
Quan una administració funciona no li cal fer autobombo perquè els ciutadans ja se n’han adonat. Per tant, l’autobombo és necessari quan una administració no ha funcionat i el partit que governa pensa que repetint una mentida moltes vegades aconseguirà que els ciutadans se la creguin. I sovint ho aconsegueixen i com que ho aconsegueixen ho tornen a fer i d’altres administracions del mateix partit i d’altres partits ho copien. Göbbels va revolucionar la polÃtica i em temo que tots els partits actuals en són hereus tant pel que fa al cinisme, com per a no tenir cap vergonya en utilitzar diners públics per a finalitzats estrictament partidistes. Si els partits polÃtits contemporanis fossin honestos haurien de tenir un retrat del ministre de propaganda nazi a un lloc important de la seva seu.
Ara a Barcelona els que estan fent una campanya institucional desesperada per tal de no perdre l’ajuntament són els socialistes i els d’Iniciativa. I els del PP i CiU els que ho critiquen. I ERC està a l’espectativa per veure què passa i amb qui pacta un cop passades les eleccions. Portavella i Laporta volen governar al preu que sigui. I q ui sigui que hagi de governar amb ells tindrà dos enormes mals de caps perquè diguem que són dues persones d’una psicologia difÃcil, cosa que no vol dir que no siguin intel.ligents, sinó que tenen una intel.ligència molt punyetera. Jo planyo al Xavier Trias i al Jordi Hereu si s’hi han d’entendre i, tot i que estic infinitament més a prop d’ERC que del PP, em temo que Alberto Fernández DÃaz comparat amb aquests dos senyors és un bombonet. Perquè és pot ser del PP i bon tio, és clar. I és pot ser independentista i ser...
No sé si a Jordi Hereu i IC la campanya institucional amb que ens matxaquen els hi anirà bé o no. Jo no ho crec però està per veure. No ho crec perquè ara mateix els barcelonins, més que voler la Barcelona de disseny i guai que ens han anat venent els socialistes de NarcÃs Serra ençà , el que volen és una ciutat austera, que s’administri bé, sense gaires cà rrecs de confiança, que miri la pela, que a poder ser rebaixi impostos i, en general, un batlle que s’assembli més al senyor Esteve que al Ramonet. És la crisi.
El cert és que l’administració Hereu no ha portat malament del tot les finances i que, entre les grans ciutats hispà niques, Barcelona és la menys endeutada. Però això no treu que estigui endeutada – i estar endeutat és un mal a corregir arreu, entre les administracions, les entitats, les famÃlies i els individus – i que la ciutadania molt sovint tingui la sensació que s’hi llencen els diners d’uns impostos carÃssims: el més de 400 cà rrecs de confiança, en referèndums idiotes, en festes desproporcionades, en avets ciclistes i en moltes altres collonades per a les quals els barcelonins, en temps de bonança, aplaudirien però que en època de vaques magres els hi trepitgen l’ull de poll. Crec, per tant, que tot i que la polÃtica econòmica d’Hereu no ha estat tant dolenta com la d’altres batlles hispà nics té en contra uns sÃmbols de despeses inútils que considero que no es podrà traure de sobre.
I més enllà de tot això penso que Jordi Hereu té tres grans obstacles que no podrà vèncer, malgrat que dediqui tot el seu temps i bona part dels recursos municipals a la propaganda. El primer és que ha estat qüestionat des de dins del seu partit. I no per qualsevol sinó pel president Montilla i per la seva número dos, la Montserrat Tura que li va muntar unes primà ries. És cert que Hereu va guanyar-les però no és menys cert que ho va fer amb el suport de poc més del 50% de militants i simpatitzants, cosa que el posa en una situació molt feble per a competir contra Xavier Trias que te tot CiU al darrera, començant pel president Mas i acabant pel militant més passiu del districte amb menys milità ncia convergent de Barcelona.
El segon tema és que a Barcelona li convé un canvi de partit. Fa masses anys que el PSC – PSOE i IC el governen i de la mateixa manera que per higiene democrà tica era bo que CiU deixès de governar la Generalitat després de tants anys de govern de Jordi Pujol, ara passa el mateix a l’ajuntament on els socialistes i IC hi han fet niu i han oblidat que la casa de la ciutat és la casa de la ciutat i no només casa seva. I això és important perquè la dinà mica d’un partit que porta masses anys al govern crea moltes dinà miques inadeqüades, amiguisme, despeses inútils, manca d’il.lusió, relaxament, etc... A l’Ajuntament li calen aires nous i fer reteja. Per cert, dir que espero que CiU no estigui aquesta vegada més de 12 anys a la Generalitat. Els darrers anys de Pujol no van ser com els primers i els de Mas, si la cosa s’allargués massa, tampoc ho serien.
El tercer tema és que, de manera justa o injusta, els catalans perceben els socialistes com a culpables de tots els seus mals. Han governat a Madrid, a Catalunya i a Barcelona i els veuen com a culpables de la retallada de l’estatut, de la deslleialtat del govern central envers Catalunya, de l’espoli que patim els catalans – i de tot això són culpables – i també de la crisi – de la que també són culpables però només en una petita part -. En les democrà cies actuals – que encara són molt poc democrà tiques perquè l’oligarquia dels partits polÃtics fa i desfà com vol – un dels pocs recursos que li queden als ciutadans és el dret al pataleig que consisteix en, quan van maldades, donar una potada al cul de qui mana i fer-li pagar les culpes de tot el que li passa.
Per tot l’anterior no crec que en Jordi Hereu se’n surti i, francament, penso que el millor que li pot passar tant a Barcelona com a Catalunya com al PSC – PSOE és que no se’n surti. Necessitem que el PSC – PSOE entri en una profunda crisi per tal que esdevingui un partit sobirà de debò. Un CiU de centre-esquerra. Això és molt important per Catalunya. Bà sic. I només s’aconseguirà amb una gran crisi. Aquesta crisi va començar a les eleccions al Parlament de Catalunya en la que els socialistes van traure els pitjors resultats de la seva història i seria bo que continués en les municipals i en les espanyoles. Un PSC que només fos PSC i no PSC – PSOE ens permetria donar un immens salt endavant com a catalans.
|
Contactes
Registra´t
