| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
DONES DE LA VIDA BARCELONINES O “LA SRA. RIUS DE MORAL DISTRETA” DE JULIÁN PEIRÓ.
 dissabte 12/mar/2011 - 05:34  1572  4
Freqüento les dones de la vida des de que tenia 18 anys i no me n’apenedeixo ans tot al contrari. Me n’apenedeixo més de relacions que he tingut amb altres dones que teòricament és donaven a canvi de res, que no amb moltes d’elles. Jo no crec que les dones existeixin: existeixen dones. Dones que valen la pena i dones que no. Dones de la vida que valen la pena i dones de la vida que no. I, naturalment, moltes dones, dones de la vida i homes poden pensar que jo no valc la pena. No faltaria sinó.
La veritat és que en la meva prolongada experiència amb les dones de la vida barcelonines – mai no m’ha agradat anomenar-les putes perquè trobo que és com que a un advocat l’anomenin picaplets, etc...- mai no he anat a casa de la senyora Rius. No se’m fa difícil d’entendre el perquè: als seus anuncis ella diu que ofereix senyores i senyoretes no professionals i vols tranquil.litat hi vagis. I em sembla que fins ara jo el que volia era senyores i senyoretes professionals i no gaire tranquil.litat. La sensació d’estar vivint una aventura, la sensació d’estar descobrint nous territoris mai explorats abans, la sensació de pervertir la moral judeo-cristiana, la sensació de transpassar aquells límits que fins i tot la tolerància contemporània no tolera.
Pensava: per a tenir relacions tranquil.les amb una senyora no professional ja tinc a la meva dona que ja em coneix, no mira el rellotge i no em cobra.
Però després d’haver llegit el llibre de Julián Peiró m’estic replantejant si realment el que vull no és tenir relacions, ni que sigui pagant, amb senyores no professionals que, per damunt de tot, siguin tranquil.les. Potser sí que trobar un lloc on t’amanyaguin una estona, t’escoltin, et donin plaer i surtis tranquil i relaxat val més la pena que anar a conquerir unes senyores que és cert que si et donen el sí alimenten el teu ego i la teva vanitat però també que et porten mil obligacions no volgudes i, si et diuen que no, et disgusten i et fan baixar la moral. En escriure això em noto un cert cansament vital, però què vols? Estic a punt de fer 50 anys: tampoc no sóc un adolescent i potser ja comença a ser hora que no em comporti com a tal.
El llibre de Julián Peiró és bo. Aconsegueix els seus objectius literaris i metaliteraris. Aconsegueix que tinguem ganes de continuar llegint. La seva exposició sembla desordenada però en el fons això no obsta ni un milígram a l’interés del llibre que ens exposa com funciona una casa de cites barcelonines de tota la vida, quines són les seves normes, la seva estratègia, el seu esperit. A través d’una munió d’anècdotes i indiscrecions entenem que, en el fons, la casa de la senyora Rius funciona com una botiga que entén i amanyaga els seus clients, que per això hi tornen. Sembla paradoxal però el que ens ve a dir Peiró és que els clients tornen perquè el tracte que els hi dóna la senyora Rius i les senyores que treballen per ella és un tracte familiar. Un tracte familiar en del que es resten els tràngols, amargors i discussions indefugibles a les famílies, on la canalla mai interromp res, ni ve a posar cullerada, on la sogra no té el dret a dir l’última paraula i on la mossa que et toca per tal d’escalfar-te el llit mai no està cansada i en sap un niu de com fer-ho.
La història de la sra. Rius està dividida en dues parts: la primera part és dedica a Lydia, que era el nom amb que ella feia de dona de la vida. Explica que a la seva època – que fou la postguerra – exercí a les cases de barrets de més renom de Barcelona, de més categoria. I allí aprengué el que havia de fer i el que no havia de fer per fer de madame. I, vistos els resultats, l’aprenentatge fou excel.lent perquè quan Lydia és jubilà i donà pas a la sra. Rius la seva casa esdevingué una de les més apreciades de Barcelona, una que d’alguna manera va lligada a un cert tarannà barceloní, que és essencialment barcelonina, vaja.
Pel que s’explica el llibre la sra. Rius ha buscat la seva clientela bàsicament entre els senyors Esteve de la ciutat. Senyors que són senyors, cosa que vol dir que saben compatibilitzar l’anar a passar-s’ho bé amb respectar a les senyores que es dediquen a entretenir-los. Perquè si bé és cert que les noies cobren, també és cert que la primera premisa és el respecte i això vol dir que tant la madame com la noia es reserven el dret d’admisió, com que cap noia no està obligada a fer res que no vulgui fer, com que a mitja funció pot decidir deixar-ho estar si no s’hi sent a gust. Fet i fet, llegint el llibre sembla que la sra Rius posa tantes condicios per a esdevenir client de la casa que hom te la sensació que la majoria dels homes no ho aconsegueixen.
Explica el llibre que la sra Rius no es partidària que a casa seva s’hi facin coses estranyes, però el cert és que al llibre s’hi narren unes quantes conductes sexuals que sovint són enteses com a perversions i d’altres que no són enteses així però que ho són igualment – per exemple quan Dali, per aconseguir ejacular, feia omplir tota una sala amb noies d’aspecte escandinau, agafava un ànec i el sodomitzava a l’hora que li arrencava el coll davant de totes les mosses, per exemple quan parla de pluges daurades o marrons etc...-. No sé. Caldria saber què són conductes estranyes i què no. I on són els límits més enllà de la voluntat dels que participen en l’acte sexual. Caldria definir què és el que la Sra. Rius considera estrany o no.
Crida l’atenció – i jo penso que és quelcom molt aconseguit – que la passió dela senyora Rius pel cinema hagi derivat en que els noms de batalla de les noies siguin els de les més famoses actrius de cinema. I que les parets del pis estigui ple de les fotos dels actors i actrius que admira. El fet que als clients habituals també els hi doni un nom de batalla em sembla sensacional: jo crec que quan hi vagi, si és que ningú ja me l’ha pres, podria ser en Charles Laughton. I, sinó, com a Sancho Panza tampoc no quedaria malament.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
laurArual |
Crec que el sexe és energia en estat pur
Sunday, March 13th 2011, 1:25 PM
Es igual si cobres, si pagues, si estas bojament enamorat o simplement tens una pura i dura atracció fisica. Tan l'hi fa els gustos, les formes, els continguts, sempre hi quant sigui entre dues persones de mutuo acord i consentiment pler.
M'agrada el sexe, el cervell se me para i tots els altres sentits es carreguen de sensacions. Crido, gemego, soc lliure, sense coraça, sense pors.
Però la frustració de qui no s'entrega, de qui et limita els plaers per culpa de tabus, de qui et vol sotmetres, de qui et vol conquerir . . . et fa que amb els anys t'estimies més matar-te a palles que tenir disgustos.
Jo no podría pagar un home per que em dones plaer, la meva educació, les meves normes preestablertes m'ho impedeixe'n; Peró reconec que recorrer a un professional per viure una cosa tant important i necessaria per el be del psiquis, es molt pràctic.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
