| |
MENJANT FAVES DE SANT MEDIR A GRÀCIA
 divendres 11/mar/2011 - 11:27  644  0
Una amiga em convida a dinar el dia de Sant Medir a Gràcia. La veritat és que, d’ençà que la conec, aquest barri que per a mi era llunyà i desconegut, està sent cada vegada més proper i conegut. És el que tenen les amigues.
L’amiga m’assabenta que Sant Medir ( altrament dit Emeteri ) fou un pagés de Sant Cugat, que llavors tenia el preciós nom de Castrum Octavianum, és a dir, Castell d’Octavià, pels volts del segle IV després de Jesucrist. Llavors imperava a romà Dioclecià i els cristians ja feia temps que havien esdevingut un dels problemes més importants de l’imperi per dos motius: no reconeixien la divinitat dels emperadors i creien que tots els homes eren iguals ( és a dir, estaven contra l’esclavitud ).
El bisbe de Barcelona era un tal Sever que hagué de fugir pitant de Barcelona per tal d’evitar un martiri no desitjat i en aquestes, a la vall de Gausac – que avui és la vall de Sant Medir – es va trobar l’Emeteri plantant faves als seus camps. Una vegada assabentat de la mala bava dels romans en general i de Dioclecià en general, i exhortat per Sever a dir la veritat malgrat les amenaces dels militars romans, s’esdevingué que les faves que Medir acabava de plantar cresqueren de cop i volta com per art de màgia. Però no era màgia, és clar: era un miracle.
Quan es van presentar els enviats pel dimoni romà, aquests li van preguntar si havia vist Sever i Medir – que va recordar que s’havia compromés davant Sever i davant Déu a dir la veritat – els hi digué que Sever havia passat just quan ell sembrava les faves. Com que, un cop sembrades les faves triguen mesos en donar fruit, els soldats romans pensaven que l’Emeteri s’en fotia d’ells i el van detenir. Com que uns quilòmetres més enllà va capturar Sever, van acusar Medir de fals testimoni, total que a Sever i a Medir els hi va tocar el rebre junts i al costat del bisbe morí martiritzat un pagès només perquè Déu va fer el miracle maligne de fer créixer les faves més depressa del que tocava. Coses de Déu.
Quan el cristianisme esdevingué amo i senyor de Catalunya, els cristians construïren una ermita romànica allà on Medir feia bonament de pagès, concretament a una esplanada que actualment es coneix com a “Camp del miracle”, miracle que no s’entén gaire si fou un miracle o bé una maledicció ja que no només no va evitar que Sever se’n sortís sinó que va afegir el pobre Emeteri al martiri. Sembla que si les faves haguessin crescut al ritme que els hi tocava el pobre Medir s’hagués estalviat molts problemes. I també sembla que Sever no el va ajudar gaire a no ser que s’entengui el fet de passar ràpidament de la vida terrena a la vida eterna com un ajut.
Des del segle X fins el segle XIX van passar 900 anys en el que els cristians primer varen adoptar una postura crítica amb el que li va passar a Sant Medir i després van obtar per oblidar-ho, com molts màrtirs i sants jauen oblidats enmig del santoral esperant a que algú desempolsi la seva vida i miracles. En el cas d’Emeteri aquest algú fou el flequer gracienc Josep Vidal i Granés que va fer un romiatge fins l’ermita el dia 3 de març de l’any 1830, una vegada desenfornats els darrers llonguets i les darreres coques de recapte. L’home, però, com que veié que la gent de ganes de caminar no en tenia gaires va decidir muntar un marketing més agressiu i va començar a regalar dolços per Sant Medir, cosa que va fer que la devoció al sant s’extengués com un regueró de pòlvora per Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles i, naturalment, Sant Cugat.
El resultat d’aquest marketing fou que, en un moment en que la societat civil de debò era societat civil i no les entitats de pa sucat amb oli que tenim ara, s’organitzà la primera colla de Sant Medir. Però quan això de la colla prengué embranzida de debò fou l’any 1861 quan s’hi posaren pel mig, un cop traspasat Josep Vidal, el comerciant de Sant Gervasi Isidre Figueres i Bernardí Valls, que llavors era el tresorer del mateix municipi. Aquesta és la colla més antiga que roman en actiu però s’ha d’afegir que en funcionen pel capbaix una trentena més. Què per què hi ha tantes colles dedicades a un mateix sant en un territori tant reduït? Perquè els catalans no som gens individualistes i no tenim gens d’afany de protagonisme.
Avui dia la celebració de Sant Medir consisteix en romeries de carruatges i cavalls que surten de Gràcia, Sant Gervasi i Sant Cugat i van a parar al camp del miracle, que és on és va construir l’església del sant al segle X. Pel camí els peregrins van tirant caramels a la concurrència que s’entussiasma amb les caravanes i els cavalls.
A més als indrets on és celebra Sant Medir és un dia que és obligatori menjar faves, més o menys com és obligatori menjar escudella i carn d’olla per Nadal o crema cremada per Sant Josep. Val a dir que les faves fetes a la catalana a mi m’entussiasmen i, d’entre tots els llegums, per a mi la fava és la reina sense cap mena de discussió. Entenc perfectament que Pitàgores, un dels dotze savis de Grècia, les considerès sagrades. I si les hagués tastades amb el nostre sofregit i butifarra negra potser hagués entrat en una èxtasi que hagués fet avançar la història uns quants segles més dels que ell la va fer avançar. No sé.
Menjo una cassoleta de faves al Sporting i estan sensacionals. En el seu punt. No se’ls hi pot demanar més. Semblem miraculoses. Però jo, mentre en frueixo, penso en qui es devia jalar aquelles faves que van créixer ipso facto i van determinar la mort de Medir. Foren els ocells? Fou algun hervivor que corria per allà? Fou la seva família? Foren els pagesos dels conreus veïns que van tenir la sort de creuar-se amb Sant Sever? O senzillament allí es quedaren i es podriren i el seu rapidíssim creixement va transformar-se en una agonia persistent?
Sant Medir és un dels patrons dels pagesos dels pagesos catalans, de Sant Cugat del Vallés i de les faves, naturalment.
|
Contactes
Registra´t
