| |
Una vegada hi havia…
 dilluns 28/febrer/2011 - 03:42  1635  4
No sé si recordareu un cas que va passar i del qual van parlar fins i tot els diaris. Era en un poble - no en recordo el nom-, un d’aquells llocs privilegiats enmig de les muntanyes, que a l’hivern semblen postals de Nadal i a l’estiu tenen una frescor envejable.
Doncs bé, la notícia s’esdevenia en aquell indret. Jo ho recordo perquè en aquell moment hi passàvem les vacances amb la família. El cas és que el forn del poble era l’establiment que més clients tenia de tota la comarca, i el més curiós...: tot eren dones.
El pa que s’hi venia, només llonguets, tenia una fama reconeguda per tothom, i quan algú en feia referència era per cantar-ne les excel·lències. De fet, la periodista que havia redactat l’article, després d’haver tastat un dels llonguets havia escrit: “Puc donar fe que aquests pa és el millor que he menjat en la meva vida. La crosta cruix de tal manera que és com si et fessin petons darrere l’orella, i la molla és suau, flonja, esponjosa... talment com si llavors els petons caiguessin de ple als llavis. De debò, aquest pa és un plaer”.
Quan va entrevistar una de les clientes que era a la cua, aquesta digué: “No me’n puc estar, de comprar aquests llonguets. Així que me’n poso un tros a la boca sento com si m’hi esclatés una besada, i després tinc la sensació que em recorre tot el cos. Una meravella per als sentits”.
L’article explicava també que, per aquest motiu, el forn era conegut com el “forn del pa dels petons”. Quan la periodista va preguntar al seu propietari, en Ramon, què posava dins del pa, quins ingredients feia servir, ell contestà:
- Doncs el que hi posen tots els forners...: farina, aigua, sal, oli, llevat...
Llavors féu un somriure murri i digué en veu baixa:
- ...I petons, uns quants petons.
Davant la cara estranyada de la periodista, ell s’explicà:
- Jo és que sóc molt petoner, i la meva dona ja no es veu capaç de rebre tants petons. S’aclapara, no pot acollir-los tots, i a mi... em sabia greu que es perdessin. Vaig començar a guardar-los dins del cor, amb l’esperança de poder-los-hi oferir quan no se sentís tan aclaparada... Però això no s’esdevindrà mai, perquè just amb els que li’n dono ja en té més que prou. Així doncs, vaig seguir guardant petons i més petons dins del cor. Amb el desori que hi tenia vaig decidir guardar-los en bosses, bosses d’un quart, de mig quilo i de quilo... No sé, potser algú me’ls voldria comprar, vaig pensar, però veient que tampoc tenien sortida, un bon dia se’m va acudir posar-los com un ingredient més dins la massa dels llonguets. I així ha estat... I sembla que tenen èxit!”.Recordo que quan vaig llegir la notícia al diari vaig pensar: si el secret del millor pa són un grapat de petons, potser també pot funcionar amb d’altres receptes. I ho vaig provar. El primer cap de setmana que vaig tenir convidats vaig afegir al rostit uns quants petons que m’havia guardat durant la setmana (no massa, només uns quants perquè el marit no els trobés a faltar). I va funcionar. El rostit va sortir boníssim! Tothom ho va dir.
Ja veureu, proveu-ho... Ja m’ho explicareu.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos... el conte ja s’ha fos.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
