| |
NO SOM LLIURES, LA BIOQUÍMICA MANA
 dimarts 22/febrer/2011 - 10:11  598  4
De molt abans de néixer el meu primer fill, la meva dona estava totalment entregada en cos i ànima cap el fetus primer i el nadó desprès i sempre més ho ha estat.
Jo en canvi, els primers dies el mirava i em deia a mi mateix, és el teu fill, te sang de la meva, és portador al menys d’una part del meu codi genètic, (pobret), però no notava emocionalment massa afecte cap aquell esser petit, eren arguments intel•lectuals però no sentimentals.
Aquesta fase inicial d’un cert bloqueig sentimental o al menys d’una línia ascendent de tendresa molt plana, a mesura que anaven passant els dies s’anava inclinant més i jo notava que l’afecte i la tendresa cap a ell creixia, això, ho vaig analitzar desprès i vaig deduir què es va provocar a partir del moment que vaig començar a tenir comunicació amb ell, des de la més elemental com, somriures, sons, gestos, fins a la ja més elaborada com dir més o menys “papa”, xutar una pilota, corre cap els meus braços, abraçar-me, etc.
Ara llegint l’article “a la merda el romanticisme”, de la “erràtica” què diu: “L’oxitocina és una hormona que, entre d’altres, genera la dona en grans quantitats just després del part, és a dir, seria una de les causants de l’anomenat instint maternal” i la “palma” en el seu comentari afegeix “també es troba al homes, i és directament proporcional en la capacitat de ser un bon pare...perquè te entre cometes " mes instint maternal", he pensat que segurament el que em passava és que les primeres setmanes el meu cos encara no havia generat aquesta hormona.
Desprès parlarem i debatrem amb la boca plena i contundència, sobre el concepte inalienable de la llibertat humana i ens creurem que som lliures, i ja veus, fins i tot resulta què la decisió de quan és comença a agafar tendresa cap a un fill petit, no la prenem nosaltres sinó la bioquímica.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
