| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
DE REBAIXES AMB LA MEVA DONA AL CARRER DE PELAI
 dimarts 15/febrer/2011 - 06:03  1003  8
Al carrer Pelai, com al carrer Ferran, com a la plaça Espanya jo els hi canviaria el nom urgentment. Carrer de Cruyff, carrer de Guardiola i plaça del Barça em semblem infinitament més adients ( els de l’Espanyol podrien tenir els corresponents homenatges a Cornellà ) .
S’ha de dir, però, tot i que Pelai, no fou un cabdill espanyolista, ni espanyol, sinó simplement asturià i fou nacionalista en el sentit que rebutjà als à rabs del seu regne. Llavors ningú no hi pensava en la unitat d’Espanya i segur que Pelai, si li haguessin dit, hagués tirat un cop de roc al proponent, igual que va fer amb els moros, riscos avall.
La veritat és que no m’agrada anar a comprar roba. Fet i fet l’única roba que m’agrada comprar és aquella que és irrellevant, que crida l’atenció, que vol ser les crosses del meu desgraciat dandisme: barrets, bufandes, corbates, llacets. Comprar camises, pantalons, americanes, mitjons o calçotets ho trobo avorridÃssim.
Però s’ha de comprar roba, és clar. I he de reconèixer que en aquesta compra jo no he deixat de ser mai una criatura: d’infant hi anava amb ma mare i ara o bé hi vaig amb la meva dona o amb alguna de les meves filles, mai sol. Sol només vaig a cases de barrets ( i de llacets i corbates i bufandes, ja dic ).
Ignoro si les botigues del carrer Pelai són fashion o no. Pel meu gust hi ha massa gent. Sobre not moltÃssimes senyores. Noies de totes les edats, algunes acompanyades del seu marit o del seu fill o del seu amic o del seu el que sigui i d’altres no. Però el tant per cent de dones calculo que passa del 80%. Les venedores són també gairebé totes dones, tot i que també hi ha algun senyor de la meva quinta que sembla que fa molts anys que treballi en això de les vetes i fils.
M’impresiona la lluminositat de les botigues. La trobo exagerada. Té tanta intensitat i és tan blanca que enlluernaria els à ngels. Si això no és contaminació lumÃnica que baixi Déu i que ho digui.
La meva dona insisteix en entrar a totes i cada una de les botigues. No ho entenc. Jo a la primera que tenien pantalons i camises de la meva talla ja hagués comprat tota la roba. Feina feta i cap a casa. Però ella no: vol mirar i remirar i tornar a mirar quan, si fa no fa, a totes les botigues hi ha el mateix i els preus em semblen similars.
A una botiga, però, passa quelcom inesperat. Al soterrani han detingut un lladregot que intentava omplir-se de roba la seva Ãdem. L’han pescat in fraganti i han avisat els Mossos. M’ha cridat l’atenció que per un simple furt intervinguéssin quatre Mossos. No és una exageració quan, a més, el lladregot ni és ressistia, ni res.
He estat a punt de dir-li al lladregot que, si volia, jo podia ser el seu advocat. Però no hagués quedat gaire bé amb els altres compradors i els dependents, molts dels quals són veïns del barri. Però a la Comissaria del carrer Nou jo m’ho hagués passat molt millor que anant de botigues al carrer Pelai.
Ho sento però ho havia de dir!
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
