| |
“TENIM UN NOM” DE VICENÇ VILLATORO
 dilluns 14/febrer/2011 - 07:39  840  2
Villatoro no és un escriptor brillant, però tampoc no és un escriptor dolent. És un escriptor que no esdevindrà un clàssic, però que fa de bon llegir. No sé si això té a veure amb el fet d’estar sempre nedant en aigües políticament correctes ( convergents ) o si té a veure amb la seva potencialitat com escriptor. A aquestes alçades – en que Villatoro acaba de ser nomenat director de l’Institut Ramon Llull – penso que això ja no ho sabrem mai.
És cert que en el passat hi va haver autors que, al servei del poder, van ser capaços de fer grans obres literàries. El casos de Virgili i Horaci són paradigmàtics. Però són genis que van dedicar el seu talent en exclusiva a la literatura. Villatoro, a més fa política de segona, línea. És un dirigent polític.
Feta la crítica anterior, “Tenim un nom” és una novel.la fàcil de llegir. Tracta dos temes: el Barça i la relació entre un pare i un fill adolescent després d’un divorci i el fet que el pare marxès, després del divorci, a viure a Buenos Aires.
El pare, que retorna a Barcelona no se sap ben bé el perquè – representa que perquè se’n recorda que és pare-, perduda com té la filla –que vol saber res d’ell – a Dublín, convida al seu fill a veure la final de la Champions que juguen el Barça i l’Arsenal a París.
Villatoro diu que és més important la història entre el pare i el fill que no pas la crònica de la gesta esportiva del Barça, que va acabar guanyant la Champions gràcies a un gol de Belleti, però, des del meu punt de vista, l’anàlisi que fa Villatoro de la relació pare – fill no és ni massa original, ni massa res; en canvi, l’anàlissi que fa del Barça com a fenòmen sociològic a casa nostra està més que bé.
Villatoro fa un anàlisi positiu del Barça. El veu com un element integrador de la societat, com quelcom que estimula la canalla a l’esport i a l’esportivitat, com un element que ha salvaguardat la catalanitat en temps difícils, com quelcom propi dels catalans que brilla amb llum pròpia arreu del món i, per tant, del que en podem estar orgullosos.
Curiosament, jo he llegit la novela al desembre del 2010, es a dir, quan la Champions de Belleti – Reitziger – Laporta ja era història i havia estat substituït pel millor Barça de la història: el de Messi – Xavi – Puyol – Laporta i, sobre tot, Guardiola. El Barça de Guardiola – que neix amb el Barça de Rinus Michels comandat per en Johan Cruyff sota la presidència d’Agustí Montal – sí que és el millor Barça la història i un dels millors equips de tots els temps.
Guardiola ha aconseguit no només transformar el futbol gràcies a un joc a l’hora físic, elegant, d’equip i de grans individualitats, sinó que ha aconseguit transformar el Barça d’un equip – d’un club – amb la mentalitat de ser injustament perdedor, en un club amb la mentalitat de ser justament guanyador. El seguidor ja no espera que el Barça perdi els partits perquè li piten un penalty que no era o perquè li anulen un gol que era, sinó que espera guanyar tots els partits per dos, tres o quatre gols de diferència.
Dit tot això, i reconegut que jo sóc un seguidor moderat del Barça que n’he estat soci i que potser en torni a estar, penso que no hagués estat de més que en Villatoro analitzès a la seva novel.la també fins a quin punt el Barça és el circ dels catalans, és a dir, allò que ens dona el poder per a tenir-nos distrets i no reclamar els nostres drets. Perquè el Barça també és això: moltes energies que és malgasten un un joc que, finalment, no té cap transcendència social. El pobre, l’oprimit, el desgraciat que està content perquè ha guanyat el Barça no deixa de ser pobre, ni oprimit, ni desgraciat i això és bàsic. Tot i que, que estigui content perquè ha guanyat el Barça, potser tampoc no està tant malament com això.
En tot cas, el que està clar és que si algú pot fer una d’obra amb un cert esperit crític respecte del Barça, aquest no és Francesc Villatoro, que es creu mig corresponsable de les gestes del Barça perquè tant ell com en Xavi són de Terrassa.
|
Contactes
Registra´t
