| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Altranoia
|
|
| |
o sento una altra vegada el mateix tema
 dimecres 19/setembre/2007 - 12:07  2150  5
Bones!
Sempre escric sobre la mort, però és aquí on em sento millor parlant d’ella.
Algú es pot preparar per a la mort? Ser que no, però poseu-vos a la situació, que teniu algun familiar que té alguna malaltia i que es pot morir o bé que li queden mesos, què has de fer? Com ets sents? Com t’has de preparar per aquesta mort? Saps que existeix però què has de fer?
Penso i fa dies que penso en això, si es una mort que per desgràcia és per sorpresa, ets sents trist i mil coses més, però es per sorpresa, però una cosa que saps que passarà, que s’ha de fer? Em sento impotent davant això, existeix la mort, en fi, tots acabarem igual, però realment algú està preparat per ella?
Bé, com sempre escric alguna cosa trista, però ara mateix, em sento així, i saber que es pot morir la teva germana….
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
sulkygirl |
Allò que no podem retenir
Thursday, September 20th 2007, 6:03 AM
Ningú està preparat per una experiència així, i més a la nostra època que vivim pràcticament d'esquenes a la mort, com si no hi fos. Quan et toca passar per aquesta situació, sempre t'agafa desprevingut i indefens/a: l'absència (sobtada o no), d'algú estimat és quelcom que no pots concebir fins que no passa, per molt que t'imaginis que pot passar o que algun dia passarà), i és un dolor molt intens (per a mi, el que més), íntim, intrasferible, incompartible, del qual només se'n pot refer un mateix. No desapareix mai, sempre és allà, perquè aquest buit és impossible de tornar-lo a omplir, i la mancança sempre és allà. Però te'n surts poc a poc. Aprens a acceptar-ho i et replantejes moltes coses.
Tots hem d'arribar a aquest final inexorablement, no sabem quan ni com, i el més important és com vivim: per nosaltres mateixos i pels altres, donant, donant-nos i rebent. Pensar en la mort ens ha de fer mes forts i segurs, més alegres i compassius, saber que res es per sempre vol dir que ho hem de valorar tot en present.
Molts anims, Altranoia.
|
|
campaneta |
Sempre et sents així
Wednesday, September 19th 2007, 2:51 PM
Hola, acabo de llegir la teva entrada sobre la mort.
Jo he passat per una experiencia com la que tu expliques. Vaig veure com el meu pare sem moria de mica en mica, amb un dolor inmens i em vaig sentir tant impotent, tant!!
Només pots acompanyar a la persona que estimes, només aixó, jo vaig estar al seu costat dia i nit, no el vaig voler deixar sol ni un minut, per si es moria i jo no hi era, vaig passar un calvari.
I al final del calvari ve el pitjor, veurel morir i no poder fer res més que agafar-li la ma i plorar i fer-li un últim peó i una última abraçada.
I després, la seva absencia, Deu meu, quin dolor tant insuportable, set trenca l'anima a trocets i hi ha dies que et penses que no podràs resistir-ho.
Resisteixes, i segueixes (quin remei) però jo fa tres anys que no tinc pare i encara cada dia, el trobo a faltar com si fos el primer, encara tinc present la seva olor, el seu tacte, tot.
Molta gent et dirà que has de seguir i refer-te i no pensar-hi, recordar-lo, si però deixar de patir tant per no tenir-lo.
Es imposible.
Jo i com jo la majoria de les persones, no estem preparades per la mort d'una persona estimada. per moltes coses que creiem i que ens diguin, sempre acaba fen-te mal, molt mal.
Tu demanes, que s'ha de fer? només t'aconsello que estiguis al seu costat, que l'estimis cada dia que li queda i que li diguis quan l'estimes, que visquis plenament tot el temps que puguis compartir amb ella. No pots fer res més.
Em sap greu dirte aixó, però sempre es així, cada dia
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
