| |
L’ORIOL PUJOL S’EQUIVOCA QUAN NO ÉS DISCRET.
 dijous 10/febrer/2011 - 06:58  704  5
Conec l’Oriol Pujol de fa molts anys, de quan ell treballava al Departament de Presidència de la Generalitat a les ordres de l’ennyorat Ramon Juncosa i a l’hora formava part de l’executiu de l’Agrupació de la Dreta de l’Eixample presidida per en Quim Forn. Jo era president de l’Agrupació de Ciutat Vella.
Després, en Miquel Roca va fracassar a l’alcaldia de Barcelona, es va crear el pinyol a l’entorn de l’Artur Mas i l’Oriol Pujol – i, per tant, amb la benedicció del president Pujol -, el president Pujol es va retirar de la política activa, jo també, CiU va haver de fer la travessa del desert i, finalment, l’any passat el pinyol va esdevedir olivera: Artur Mas president de la Generalitat i Oriol Pujol secretari general de CDC.
És evident que Oriol Pujol ha fet la seva carrera política a l’ombra del seu pare. Això penso que és una avantatge: sent Jordi Pujol un polític excepcional, el seu fill és evident que en deu haver après alguna cosa. A banda del suport del seu pare, la segona característica que havia caracteritzat la carrera d’Oriol Pujol havia estat la discreció. No dir res pràcticament mai. Deixar el protagonisme mediàtic a Mas, Duran, Puig, Trias i fins i tot Madí i Homs. Era una bona estratègia.
L’Oriol Pujol jove que jo vaig conèixer – el que treballava amb en Ramon Juncosa i en Quim Forn – s’assemblava molt al personatge de Polònia. Era eixalabrat, visceral, prepotent i un punt estúpid. Suposo que la percepció de ser el fill de l’amo li deixava prendre aquesta actitud. Els batlles i fins i tot els consellers en parlaven malament, però els Pujols no toleraven crítiques a la família. Semblava com si CDC en comptes de ser un partit polític fos una empresa familiar, una mica a la manera que ho són el partit conservador i el partit socialista grec dels Papandreus i els Karamanlis.
Ara, amb Mas a la presidència de la Generalitat, veurem com evoluciona això, en tot cas jo estic en contra del nepotisme, nepotisme, per cert, que es dóna als principals partits catalans: no només hi ha els Pujols i els Homs, també hi ha els Maragall, els Nadal, els Carod-Rovira, els Fernàndez Díaz i molts més noms que estic segur que si escarbèssim una mica trobaríem. Això vol dir que la classe política catalana és nepòtica i impermeable. Això vol dir que per fer carrera política a Catalunya el més important és estar ben relacionat o directament ser de la família. Això és evident que és poc democràtic i no augura que ens representin els millors, ni tant sols que ens representin. Hom té la sensació sovint que només es representen ells.
Naturalment, això no treu que jo continui sent una persona de CDC. Sóc sobiranista, sóc liberal, sóc demòcrata i sóc europeista i, per tant, CDC és el meu lloc. Però això no vol dir que CDC sigui perfecte, de la mateixa manera que ser catalanista no equival a pensar que Catalunya és plusquamperfecta. Més aviat al contrari.
Però el tema d’aquest article són les dues darreres atzagaiades que ha fet l’Oriol Pujol en el seu doble paper de portaveu de CiU al Parlament de Catalunya i Secretari General de CDC.
He sentit part del discurs de l’Oriol Pujol després d’haver aconseguit el càrrec de secretari general adjunt de CDC i m’ha desagradat que, al final, és referís a la gent de CDC – a la que jo pertanyo – com a “ la bona gent convergent”.
Sempre he dit que quan Francesc Cambó va aconseguir fer del catalanisme un moviment de masses va integrar els fills de puta dins del catalanisme. Potser fins i tot abans que fóssim un moviment de masses, ja teniem fills de puta de les nostres files.
Això és així perquè si hi ha una actitud davant la vida que travessa les diferents ideologies és la maldat i la bondat de les persones que les integren. Venir a dir que la “bona gent” catalana és a CiU és d’un maniqueisme gairebé feixistoide. De debò ens creiem que nosaltres som els bons i els altres són els dolents? Si això és així, s’hauria de fer desaparèixer els dolents per tal que la bondat triomfi. I no és el cas. A tot arreu hi ha de tot. Bones persones i persones dolentes estan escampades arreu, en tots els àmbits ideològics, en tots els àmbits nacionals, en tots els àmbits dels àmbits.
Oriol Pujol hauria de saber que la democràcia té com a punt de partida el relativisme, és a dir, la concepció de que la veritat – i, per tant, també la bondat – és relativa. I com que això és així hi ha eleccions entre aquelles opcions que suposen diferents concepcions ètiques. Si la veritat només fos una i la doctrina ètica també seria una i, per tant, no caldria només que un partit. És la concepció de tots els idealistes de la història des de Plató fins a Hitler passant per Lenin. No és, en absolut, una concepció liberal i demòcrata de la política.
O sigui que parlar de “la bona gent convergent” i no parlar de “la bona gent socialista” o de la “bona gent espanyolista” o de “la bona gent republicana” o la “bona gent comunista” o “la bona gent del que sigui” és inacceptable. I, a més, surt de les coordenades teòriques del pensament polític convergent. Aquí bons i dolents som tots.
El segon error d’Oriol Pujol ha estat afirmar que la Generalitat no té diners per a pagar els sous dels funcionaris. Sembla com si l’Oriol no s’hagués adonat que ara CiU és al govern i, per tant, el que ha de fer és solucionar problemes i no esvalotar el galliner (fet i fet, els polítics sempre hauríen de voler solucionar els problemes del país i no només quan són al govern).
Les declaracions de Pujol dient això, què pretenen? Desgastar els socialistes? Justificar l’emisió de deute públic per part de la Generalitat? Justificar el govern de Mas per que tot s’ho han trobat fatal? Res d’això no serveix. La gent n’està farta que els polítics és tirin els plats pel cap i el que vol és que solucionin problemes. Els socialistes ja estan prou desgastats. De l’emisió de deute públic per part del govern Mas ja en parlaré un altre dia, però jo hi estic en contra. I els de CiU no hem de voler excuses per tal de justificar una mala acció de govern. El que em de fer és governar el millor possible, ser coherents i ser austers. I el govern de Mas ho està fent.
El que no pot ser és que des del propi grup parlamentari de CiU, des del rovell de l’ou de CDC se li crein al govern més problemes del que ja té. Quin sentit té que nosaltres mateixos esvalotem els funcionaris i els acollonim? Cap. Per això Mas va haver de desmentir ràpidament les declaracions de Pujol.
L’Oriol Pujol – que en els darrers anys ha madurat molt com a polític – necessita que algú li doni un consell: li convé la discreció. Li convé continuar sent discret. Però em temo que l’Oriol escolta els consells de poca gent. I potser de son pare –per molt que n’hagi après – de qui menys.
|
| |
Cabrero |
El nepotisme,
Friday, February 11th 2011, 12:54 PM
el familisme amoral i altres adjectius es poden aplicar a l'actual escenari polític català. Aquestes sagues que anomenes, al cap i a la fi, procedeixen dels mateixos indrets, de llocs comuns. Un estudi genealògic del Parlament ens podria treure de dubtes. Com sempre, Persi, una excel·lent anàlisi de la teva "parella" o "companya" política. L'amor no és sempitern, ni que sigui per CiU. Els mèrits polítics de l'Oriol Pujol comencen i acaben en el seu primer cognom. I espero que no es fiqui tota la família, perquè en són alguns i algunes, tot semblant que aquest, l'Oriol, n'és el més llest. I que diguin desprès dels Borbons.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
