| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de pexilo
|
|
| |
24 hores
 dimarts 8/febrer/2011 - 04:40  2053  14
Les 5 de la tarda.
És l'hora. Jo ja fa 10 minuts que hi soc. Per això sé que no ha arribat.
“Tinc el cabell rinxolat... No passo desapercebuda... “ m'ha dit quan li he preguntat com ens reconeixeriem.
Miro passeig amunt... i passeig avall. Hi ha una parella que còrrer... un ciclista que sembla que faci una cursa contra ell mateix... nens jugant a pilota,mentre els pares comenten el partit que hi haurà a la nit. Uns quants grupets de gent, acabats de sortir del restaurant, segurament.
Però a tu no et veig.
“No siguis impacient.Esperare 5 minuts mes” em dic.
Com costen de passar aquests 5 minuts. No paro de mirar el mòvil. I he de fer un esforç per no trucar-te.
Hem distrec una mica mirant com juguen a volei a la platja.
Una noia s'acosta cap on soc jo. No pot ser ella. No té el cabell rinxolat. Però ve directe cap a mi. Jo li dibuixo un somriure …
I ella em respon. Però passa de llarg i veig que entra al restaurant.
Miro un altre cop el movil... les 5,07... Ufff que llarga es fa l'espera.
“Potser s'ha repensat... i no ve... No , home, no!! No siguis pesimista!”
Però tota la confiança guanyada al dir-me que si, que feiem un café.. s'está esvaïnt.
He decidit esperar fins les 5,10. Em costara, pero resistire. Si no ha arribat ni donat senyals de vida... la trucare.
Veig que un cotxe entra al passeig... i troba aparcament molt a prop d'on soc jo.
“Sera ella?”
Espero a veure qui surt de dins.Espero veure un cap rinxolat …
Aixxx... No és ella. Ni rinxols ni res! Ben calv que és el tio!
Les 5,10. Hora de trucar
No he ni de buscar a la memòria, el seu número. Premo re-trucada i espero . Sona un to...dos...tres...quatre... sonen deu tons... I finalment sento la seva veu. Una veu dolça, melosa... però una mica atabalada.
“Estic aquí, eh! Però no acabo de trobar l'entrada al passeig. Però ja arribo, eh!”
Mmmmm quina veu mes maca que té. Tot i els nervis que traspua... transmet bones vibracions.
“Hehehe...no passa res. Jo estic aquí i no penso marxar.”
“Fins ara!”
Ha penjat. Però ara sé que es a prop. Sé que no s'ha penedit de la trobada. El cor em batega una mica esbogerrat, descontrolat.
Ara venen dos cotxes més. Jo intento veure la conductora, a veure si es ella. Però passen de llarg.
Les 5,16...
S'acosta un altre i aparca només començar el passeig.
“Potser es ella... Vaig a trucar... No puc esperar més.”
Aquesta vegada al segon to em respon.
“Eiii ja soc aquí...ja he aparcat. On ets?”
“Soc molt a prop..T'he vist aparcar.. Hehehe. Ara vinc a rebre't!”
Encara soc lluny, quan veig que la porta s'obra i surten uns rinxols de dins el cotxe.
“Es cert... no passes desapercebuda.”
Però també per altres motius. Veig una noia molt atractiva. Mini falda... que li queda com un guà. Unes cames ben maques... I … be... tota al resta acompanya...
Ja més a prop, s'adona de la meva preséncia. I la saludo.
Marededeusenyorvergesantadelaveracreu!!!!
Quin somriure mes maco! Sembla que de cop hi ha mes llum a aquesta hora, preámbul del crepuscle.
A partir d'ara , tot esta difuminat al meu cervell. Una abraçada (formal) i uns petonts de cortesia. Paraules interesant-nos per les circumstàncies que han envoltat la nostra arribada a aquell punt. Ens dirigim al xiringuito que hi ha a prop.
Unes cerveses i una conversa de lo mes cordial i natural. Les paraules ens brollen, com si ja sabéssim tot el que ens volen explicar.
El sol ja fa estona que s'ha amagat darrera les palmeres, quan decidim que podriem passejar una mica. El dia ha estat assolejat, però ara ja fresqueja.
Caminem pel passeig i les passes ens porten, després de passar les vies el tren, al centre de la ciutat.
Hi ha un bon ambient.La gent s'ha animat a sortit a passejar i ens barregem amb ells.
Però tot el brogit d'aquella gentada queda esmorteït per la seva veu. Som un paréntesi d'armonia en mig de una follia de converses.
Triem un bar al atzar. No ens importa quin sigui...només volen seguir la conversa.
I vaja si segueix!! Passa el temps...Molt de pressa, ara! Anem explicant-nos anécdotes, desgranant emocions, sentiments, situacions... Però a mi se'm barregen els pensaments amb les seves paraules...
“I llavors vam veure la torre Eiffel, espectacular de nit. Ens va semblar “mira que arribes a ser maca “ que es perdia en el cel de París, amunt amunt...tota plena de “quines ganes que tinc de tastar aquest llavis de mel” llums que la feien relluir com milions de diamants “no em miris aixi, que em fonc” exposats a la llum del dia... Pere? ... Pere!”
Suposo que ha vist la meva mirada perduda...somiadora...
“Si , si!! L'he vist tambe. Desde el Sena, de nit, al Bateau Mouche... Espectacular!”
I segueix..animada...entusiasmada... Jo no puc més que somriure. Que ella em torna. Al cap de un temps (indefinit) se'm queda mirant... I jo em desmunto com si fos una joguina mal feta.
“Jo..mira..fa estona.. que... no sé que pensarás de mi.Potser seré massa agosserat... o potser pensarás “de que va aquest tio”, però jo t'he de dir... que... em moro per petunejar-te... Em sap greu , però hohavia de dir... corria el perill d'ofegar.me en el meu desig...”
Es fa el silenci. Em mira. No sé ben be com interpretar aquesta mirada. Es una barreja de sorpresa i alegria.
“Potser no s'aixecara i marxara” es el primer que penso.
Al cap de uns insants (eterns) em pregunta...
“Això li deus dir a totes les noies amb les que quedes per fer un cafe, no?!
Toma!!! Directe al esternó!!! Ara he de mesurar el que dic, sino marxarà cames ajudeu-me. Però no em cal mesurar res. “Només la veritat us fara lliures”
“No, no... No ho dic pas a totes.Nomès a les noies especials. I tu ho ets!”
Sembla que la explicacio li resulta plaent.Torna a somriure. Però no hi ha resposta. I jo decideixo no tibar més de la corda.
“Demanem alguna cosa per menjar?”
Bé. La trobada encara no s'ha acabat....
I seguim xerrant...mentre mengem. Filosofem una mica. Sobre les relacions...sobre els petons... sobre les trobades... Però no hi ha resposta.
Cap les 10 de la nit, decidim que ja es hora de marxar. I enfilem cap la platja , a la recerca dels cotxes.
En cap moment la conversa decau. És una gran conversadora...segueix el fil de tot.
El pas es tranquil..però massa rapid pel meu gust. Ja veig el meu cotxe! El pasem de llarg i anem cap al seu.
Ens parem davant i ja em veig acomiadant-me d'ella.
És el moment de fer-se el valent (ja que no el soc) i m'acosto a ella. Sortosament , ella no fa per separar-se.
Tot esdevé com en un somni. No puc recordar com va anar... pero els meus llavis van trobar els seus... un lleuger freg, però tant intens que un calfred em recorra l'esquena. A partir d'aquí... focs artificials. Allà..en mig del passeig!
A la meva proposta respons...”mmmm podria estar be”.
Decidim anar a casa meva. El trajecte es fa etern. Les mirades cremen. Les mans ens suen.
Quan arribem a casa... festivals de colors!!!
Tota la tendresa i dolçor es vesteix de passiò i luxuria.
I així continua tota la nit. La curiositat per descobrir els nostres cossos ens porta a explorar-nos mutuament, amb una dedicacio que ens porta al esgotament.
I al matí ... al plaer de despertar-se al costat d'un cos que desitges i que et desitja s'hi afegeixen els petons endormiscats i les carícies incrédules de saber-se acompanyat.
I així torna a passar el temps....massa ràpid, que no ens deixa gaudir d'aquests moments tan preciosos per escassos.
Quan em dius que has de marxar, jo et proposo d'allargar-ho fins l'hora de dinar, en un intent desesperat d'esgarrapar bocins de felicitat al comiat que es va acostant.
Però passa que, després de començar negociacions amoroses que han esdevingut aferrissades, el rellotge ens marca el punt i final.
“No podem continuar..faré tard, i això pinta que podria durar molt”
“És una llàstima...això prometia...”
“Prou que ho sé. I no m'agrada gens haver de parar ara...!”
“Dons si et sembla bé, en aquets moment em comprometo a pagar un deute..Un deute tinc amb tu. Et dec un orgasme”.
No em contesta. Però no cal. Hem segellat el deute amb un petò.
La tornada és molt diferent. No hi ha pressa per arribar. A més, a tots els sentiments i emocions que hi havia, ara s'hi ha sumat una complicitat i confiança més íntima.
El dinar , que hauria pogut fer gaudir el paladar de valent, te un regust amarg. L'amargor del temps que va escurçant la nostre trobada. El menjar queda en un segon terme. Nosaltres fem un àpat a base de mirades i manetes.
Quan sortim del restaurant sabem que és questió de minuts. Els cotxes estàn a escassos metres.
Les 5,20.
Al mateix lloc del primer petò innocent..al mateix lloc del “podria estar be”, ens fonem en una abraçada llarga. Ara, el petò no és un peto innocent...és apasionat i viscut amb un sentiment especial. Hem esgarrapat 24 hores a la nostre independència i llibertat.
El comiat, xiuxiuejat a cau d'orella, és curt per evitar patiment innecessari.
Em quedo allà, palplantat, fins que el teu cotxe desapareix. Després em giro i mentre camino recordo aquella frase...
“No estiguis trist perque s'ha acabat. Alegra't perque t'ha passat”.
A més a més... li dec un orgasme...i jo pago els meus deutes.
(Perdoneu les faltes... El corrector no em va massa bé. També estava impacient per penjar-lo. Gràcies)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
