Era un pis alt. De nit, davant els vidres,
mentre mirava la ciutat, pensava:
Si des de rere meu ella em veiés
li podria inspirar la confiança
del pilot a la proa de la nau.
Però no era res més que una ciutat de nit.
La llarga vida junts. I ara sentia
que tot havia estat un invent seu,
un ordre previ a alguna cosa
que mai no va arribar.
Es podria tractar d’algun vell malentès.
Una casa cremada on cadascú
encén les seves llums.
Es va anar despullant: tot era escrit
en aquell cos de vell en el mirall.
No hi havia res més. L’amor tindria
a partir d’ara l’última paraula.
I, en silenci, es va posar a plorar.
Penso que el Joan Margarit ens està fent una obra molt seriosa. És magnífic aquest poema que transcrius i tot el seu darrer llibre "No era lluny ni difícil" de l'editorial Proa.
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't