| |
EL RESTAURANT SPORTING DEL CARRER MASPONS (GRÀCIA )
 dilluns 31/gener/2011 - 04:47  3637  6
Els ignorants, quan arribem per primera vegada al restaurant Sporting del carrer Maspons, tenim tendència a pensar que fou fundat per un asturià que li va posar el nom en honor del club de Gijón. No és així: el nom li ve d’un dels primers clubs de fútbol de Gràcia, un club que ara mateix ignoro si continua existint però que deu haver passat si fa no fa per les mateixes peripècies històriques que l’Europa, l’altre gran club de fútbol del barri.
L’amiga que em convida al restaurant el defineix com “autèntic”. Jo – oceà d’ignorància com sóc – ignoro què vol dir que el restaurant és autèntic. Tots els restaurants que existeixen són autèntics. I tots els que no existeixen són ficticis. Però no crec que la meva amiga volés dir això. Potser volia dir que el Sporting és un restaurant molt gracienc, en el sentit que, al fer tants anys que està obert, duu a sobre les essències de l’antiga vila. O potser volia dir que, fugint de les diferents modes, a l’esnobisme al que Barcelona és tan afeccionada, el Sporting s’ha mantingut fidel a un estil menestral ampli,amable, acollidor, transversal i interclassista.
Profundament menestral com sóc al Sporting m’hi trobo com a casa. No hi ha ni els excesos de luxe que m’embafen i em fan sentir incòmode, ni està brut i deixat de la mà de Déu i dels homes com alguns locals que et provoquen aprensió. El Sporting està net, està endressat i tot és correcte sense que vulgui donar lliçons d’estil o de classe a ningú.
La teca del Sporting està més que bé. Té una carta peculiar amb dos nivells de menús. Els entrants són comuns a tots els comensals, però els segons es poden triar o més cars o més barats. Jo, les dues vegades que hi he anat, golafre de mena com sóc, convençut de que si hi ha alguna cosa en la que val la pena gastar-se els diners és en els pecats de la carn, he optat les dues vegades pels segons plats cars. I he menjat molt, molt bé.
Avui he menjat un xató magnífic, digne dels que fan al Penedès i al Garraf. Amb un bacallà i unes anxoves que estaven al seu punt de salabor. Això és important perquè, a vegades, el bacallà que et posen al davant és tant salat que sembla un xiclet de sal. I, pel que fa a les anxoves, encara pitjor: és una carn que si no s’amanyaga una mica, que si no se l’amoroseix, esdevé una bomba gastronòmica d’un mal gust pèssim. És la diferència, en general i per exemple, que hi ha entre les anxoves que venen en llaunes de conserva – incomestibles – i les que venen en un pot de vidre,de molta més qualitat.
De segon plat menjo una mena de roast beef amb salsa de poma que sembla importat d’Anglaterra. Exageraria si digués que la carn se’m desfeia a la boca, però no li faria justícia si no digués que el plat és notable.
De postres la meva amiga demana unes profiteroles – ella se les pot permetre perquè se li posen al lloc adequat – , que em diu que són excepcionals, però resulta que no en tenen. Demanem pastís de xocolata, que ens serveixen amb una miqueta de nata. Igual que el roast beef el pastís de xocolata és notable, sense arribar a tenir el punt de geni de la Sacher.
Jo sóc una persona de vins blancs dolços. M’hi van acostumar a casa de petit – els meus pares ho celebràvem tot amb Extrissíssimo Bach – i aquest és el meu punt de partida: vi blanc, dolcet i molt fresc. Al Sporting serveixen el vi en un flascó que té la seva gràcia. Sinó és antic, ho sembla. Sembla de l’època del Sporting, justament. Pel que fa al vi no està malament, tot i que jo el prefereixo un punt més dolç.
A Gràcia hi ha altres restaurants de més anomenada, però, si hi aneu, seria una pena que no passèssiu un dia per el Sporting. La relació qualitat – preu és fantàstica. I tot i tots són al seu lloc. Per això és tan confortable.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
