S'ha mirat al mirall
amb el demà a la cara i amb la fúria
vessant dels seus ulls durs.
La perruca és allí, ben pentinada
i posada en un cap de maniquí.
Recorda aquella nina amb els cabells vermells
que va enterrar al jardi.
Agafa la perruca i la colpeja amb ràbia.
Al cap se li insinuen els cabells
com la gespa a l'hivern.
És la nena cruel, qui l'ha salvada.
Joan Margarit.
Descriu amb senzillesa realitats i sentiments personals. M'agrada compartir-ho.