|
|
|
|
|
|
|
|
|
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
|
UTILITZACIONS DIVERSES DEL TELÈFON DE L’ESPERANÇA
divendres 28/gener/2011 - 03:41 601 7
Una amiga m’explica una història d’una amiga seva que sembla un conte. Aixà com hi ha contes que semblen veritats, hi ha veritats que semblen contes i d’aquesta manera es va trenant la vida i la literatura.
Aquesta amiga d’una amiga meva primer es va jubilar. Encara va ser a jubilar-se anticipadament als 60 anys ( nosaltres, amb sort, ho farem als 70 ), després es va divorciar del seu marit ( com que ell també s’havia divorciat passaven masses hores junts ) i, finalment, els seus fills es van emancipar i van marxar de casa ( després dos dels fills van tornar perquè també es van divorciar de llurs esposes ).
L’amiga de la meva amiga va considerar que, d’esdevenir una dona superocupada, pluriempleada i que treia el fetge per la boca, passava a ser un zero a l’esquerra, una persona a la que ningú no necessitava, a la que ningú no trucava per a demanar-li consell o ajuda, una persona que ja es modia morir perquè ja havia fet tot el que havia de fer. I va decidir posar-hi remei.
Va decidir posar-hi remei de la manera que ho fa la gent gran. De sobte, sembla que s’acabi el món i s’apunten a tot arreu. Al partit, a la parròquia, a l’associació de veïns, a la de jubilats, a la de petanca, fan de parella lingüÃstica. I el que convingui. Total, que en un tres i no res no només han tornat a trobar el sentit de la seva vida sinó que van més estressades que mai. I se senten realitzades. Com mai.
Però hi ha una cosa que li va passar a l’amiga de la meva amiga que fa especial la història. Un dels serveis que feia cada dia no sé quantes hores era contestar el telèfon de l’esperança. Ignoro quin és el servei que dóna exactament el Telèfon de l’esperança perquè no hi he trucat mai, ni tampoc no hi he colaborat. A la propaganda que he llegit diu que si necessites parlar amb algú de qualsevol tema ells hi són les 24 hores. Dedueixo, per tant, que és un telèfon que serveix per donar consol als que es troben sols. No sé si més allà d’acompanyar aquesta solitud serveix per alguna cosa, cosa que no vol dir que acompanyar els que se senten sols no sigui important. Vull dir que no sé si eviten suïcidis, si deriven els malalts a metges o hospitals o si posen en contacte qui necessita auxili amb els serveis socials.
Bé, doncs el que li va passar a l’amiga de la meva amiga és que, un dia, qui va trucar al telèfon de l’esperança fou un dels seus fills. El fill, amb una certa mala hòstia, crec, li va dir que la trucava al telèfon de l’esperança perquè aquella era l’única manera factible de poder parlar amb ella. Ella va quedar garrativada i es va replantejar les seves activitats. Va veure que, malgrat el que diu la BÃblia, primer cal cuidar als que tenim més a prop i després a la resta i no al revés. Qui vol solucionar els problemes del món i tant li foten els del carrer on viu normalment no soluciona cap problema.
La història penso que és interessant. Val a dir que a mi m’han passat algunes coses que s’hi assemblen una mica. Per exemple, ma mare, quan volia parlar amb mi, demanava hora a la secretà ria del despatx. Jo li deia que si ho tornava a fer li cobraria la visita però, és clar, no li vaig cobrar mai. I això que sovint em fotia el cap com un timbal.
I una altra cosa que em passa – i no crec que només em passi a mi- és que sovint les converses amb la meva dona són més fluides via mail o via messanger que no pas de viva veu. Quan parles amb la teva dona per internet, ni que els dos estigueu a la mateixa casa, la relació pren un aire d’aventura romà ntica que posa a lloc el que d’una altra manera probablement trontolloria. O no?
|
|
|
|
|
|
|
Escriu articles al teu bloc
|
|
|
|
|
Comentaris sobre aquest article |
|
|
|
|
|
|
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
|
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
|
|
|
|