| |
“LES DUES VIDES D’ANDRÉS RABADÁN” DE VENTURA DURALL
 dimecres 26/gener/2011 - 07:01  834  3
La pel.lícula de Durall explica la redemció d’Andrés Ramadán. Aquesta redemció no és produeix, com hauria de ser per llei, gràcies al sistema penitenciari català, teòricament exemplar, sinó gràcies a l’amor. A l’amor d’una infermera del centre del que ell s’enamora i que té l’immensa sort de que creu en ell.
L’exploració que fa Durall dels orígens la malaltia mental – esquizofrènia psicòtica crec que en diuen – desemboca en la tirania del pare. Que sigui un dejà vu, no vol dir que no sigui una causa real. Penso en Kafka, en Hitler, en mi mateix – modèstia a part, és clar – i en tots els pares tirànics que he conegut i m’emociono. Els flashos de la pel.lícula són flashos que em fan reviure l’infern que fou viure a casa dels meus pares de la meva adolescència ençà.
I penso en la rebelió assassina de Rabadán i Hitler i penso en la rebelió soterrada meva i de Kafka. I penso si totes aquestes rebelions, estiguin penades o no per la llei, no són un acte de justícia. És a dir, com és pot acceptar que un adult maltracti psicològicament i física a un fill que neda en l’absoluta indefensió i la resposta a aquesta tirania brutal i continuada sigui delicte. No serien aplicables les eximents de legítima defensa i/o d’estat de necessitat?
Malgrat les reticències d’una part de la crítica la pel.lícula m’ha semblat senzillament magnífica. Un clàssic amb tots els ets i uts. Una pel.lícula que et fa reflexionar sobre la justícia, sobre la possibilitat de la rehabilitació de les persones, sobre la tasca de les institucions penitenciàries, sobre l’intrepidesa de l’amor i, és clar, sobre Andrés Ramadán, que és un pres concret, real, tangible.
La bellesa formal de la pel.lícula – malgrat que es desenvolupi gairebé al 100 % dins d’una entitat penitenciària – és corprenedora. El director de fotografia ha fet una feina excel.lent, fora de série. La seva habilitat per a mostrar-nos clarobscurs és emocionant. I el mateix podem dir de la música clàssica – a la que en Ramadan és afeccionat – que acompanya la pel.lícula amb una majestuositat humana desconcertant.
La pel.lícula està narrada des de la simpatia que Durall sent per Rabadán i des del punt de vista d’aquest. Fins i tot Rabadán – que és un dibuixant, pintor i escriptor amb força talent – va participar en el guió de la pel.lícula. En aquest sentit potser se la pugui acussar de ser pot objectiva, de prendre partit pel pres, etc...però és que això, a banda de ser totalment legítim – només faltaria que l’autor no pogués decidir a favor de qui està – té poca cosa a veure amb la brillantor de la pel.lícula. Una obra d’art ben intencionada pot ser un desastre i una obra d’art mal intencionada pot ser una obra mestra. Allò que fa gran un artista és l’estètica i no l’ètica dels seus plantejaments.
Malgrat tot és indefugible no entrar en els plantejaments ètics que planteja Durall. I més en el cas d’una persona com jo que, per una banda, està compromesa políticament des de fa més de 25 anys i, per una altra, està adscrita al torn d’ofici de dret penitenciari del Col.legi d’advocats de Barcelona.
Val a dir que la valoració de les obres humanes – i fins i tot les divines – sempre és relativa. Les coses, els serveis, les persones som bones, regulars o dolentes en relació a altres coses, serveis o persones. Metafísicament no som res. En aquest sentit hi ha una dada objectiva i és que la gran majoria de presos de l’estat espanyol que poden trien les pressons catalanes per tal de passar el seu presidi. I hi ha una altra dada important: la gran majoria de les comunitats autònomes espanyoles no han volgu exercir les seves competències penitenciàries i Catalunya sí. Pujol va considerar que rehabilitar aquells que s’havien desviat d’una conducta social adecuada era quelcom important que no es podia deixar en mans del govern espanyol.
Aquest sentit de país d’un home que va ser torturat a la presó té a veure amb que les nostres presons siguin millors que les espanyoles. Ara bé: això vol dir que són prou bones? És evident que no. I és evident perquè és constatable que la presó fins i tot a Catalunya serveix més per a treure de la circulació els malfactors condemnats que no pas per a rehabilitar-los. No disposo ara mateix de xifres, però crec que el tant per cent de presos rehabilitats deu ser ínfima. Per tant, es pot dir que a les presons catalanes s’hi està millor que a les presons espanyoles però que, tot i així, fracasen a l’hora de rehabilitar els seus inquilins.
La pel.lícula planteja molt bé els dubtes que han de tenir els professionals encarregats de fer els informes sobre els presos, els directors de les presons i els jutges de vigilància penitenciària. La seva feina és aconseguir la rehabilitació dels presos. N’han de fer el seguiment i, quan els hi sembla que estan preparats, els hi han de concedir beneficis penitenciaris i, sobre tot permisos, per a que vagin tornant a la societat.
Però resulta que si es concedeix un permís a una persona que els professionals penitenciaris pensen que estava preparat i aquest, fruint-lo, delinqueix notòriament, llavors cau un allau de crítiques sobre els professionals que li han donat el permís. La conseqüència de l’anterior és que els professionals penitenciaris, malgrat tenir una llei i un esperit de la llei tendent a la rehabilitació social, es veuen castrats pels mitjans de comunicació per fer aquesta feina. I la conseqüència d’això és que els presos – com es veu perfectament en el Ramadán de la pel.lícula – no tenen cap interès per fer cap curset, ja que estan segurs que, si el seu crim ha estat de sang o sexual, mai de mai no obtindran cap permís. I això atrofia la llei, l’esperit de la llei i el sistema.
Com en altres aspectes socials, la responsabilitat dels mitjans de comunicació en el mal funcionament de la nostra societat és gran. Convençuts que ben molt més una mala notícia que una bona notícia, convençuts que ven més la demagògia que el raonament, convençuts que ven més la morbositat que l’esperit constructiu, ens trobem que els mitjans de comunicació no donen cap transcendència als èxits del sistema penitenciari. Allò que s’hauria de considerar un gran triomf social no és que no surti a les primeres planes dels diaris, és que no surt als diaris a cap plana. És que és fonamental, no és considera important. I, en canvi, quan una aposta no surt bé, la primera plana en tots els mitjans està assegurada durant dies i dies. Deu ser que ens agrada la merda.
Els mitjans de comunicació conformen l’opinió de la societat sobre les institucions perquè, ordinàriament, només a través dels mitjans de comunicació la població pot saber què és el que passa en aquells àmbits que no estan al seu abast. Això vol dir que quan els mitjans de comunicació distorsionen la realitat la població creu que la realitat és una altra que la que és, perquè els que es creu als que l’informen.
Aquesta distorsió, per posar un exemple, aclapara quan els barcelonins, que viuen en una de les ciutats més segures del món, tenen la sensació de viure en una ciutat molt insegura. No vull dir que no passin coses, és clar, però sí que vull dir que en passen relativament poques i que les poques que passen es magnifiquen. I això fa que la gent pensi que viu a Dogde City, ciutat sense llei i, per arreglar-ho, demani que hi hagi més policies, s’endureixin les penes, es restringeixin els permisos penitenciaris, es compleixin íntegrament les penes i d’altres mesures que, més que respondre a la problemàtica político-criminal de Barcelona, respón a la distorsió que fan de la mateixa els mitjans de comunicació.
Total que, a nivell penitenciari – com en tots els altres nivells per un altra banda – si no sabem el que volem – el que volem com a societat – és molt difícil d’aconseguir-ho.
|
Contactes
Registra´t
