| |
“TOT L’ENNYOR DE DEMÀ”
 dimarts 25/gener/2011 - 07:53  932  2
“Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.”
Joan Salvat-Papaseit ( “Tot l’ennyor de demà”)
Val a dir que Joan Salvat – Papaseit no és dels meus poetes preferits, tot i que he de reconèixer que en te alguns de rodons. Amb ell em passa com amb Joan Manuel Serrat, que, en general, no m’interessa gaire el que fa però que, de tant en tant, m’he de treure el barret davant d’una cançó genial.
El problema que tenen els poemes de Salvat – Papaseit és que carranquegen, igual que els de Joan Maragall. Els dos són dos poetes que tenen molt clar el que volen dir però els hi falla la manera de dir-ho. No tenen el do de la llengua. O, si més no, no tenen el do de la llengua que vàren tenir Jacint Verdaguer o Josep Pla, que potser no no sabien el que volien dir però ho deien perfectament.
La vida de Joan Salvat – Papaseit, a quansevol país amb més empenta cultural i emprenedor que el nostre,hagués donat per no sé quantes novel.les, pel.lícules i obres de teatre. Aquí crec que hem passat amb una obra de teatre que fa anys que no és representa. I mira que si hi ha un poeta prototípic del romanticisme és Joan Salvat: revolucionari, malalt, eròtic, vanguardista, obrer. Ho té tot.
Però com que aquest país és com és sort n’ha tingut d’haver escrit alguns poemes lleugerament eròtics – que en el temps de la nova cançó semblaven molt eròtics perquè no estava gens clar que els pits femenins existíssin de debò – i d’haver escrit algunes nadales perquè si no em sembla que ja no se’n parlaria. I tampoc és això.
El poema amb el que encapçalo aquest escrit, per exemple, dins de la seva senzillesa, em sembla molt brillant. Descriu l’alegria de viure vista des de la perspectiva d’un malalt generòs. El poeta malalt no aspira a grans coses – si més no en el poema – sinó a retrobar-se amb aquells fets quotidians que pot veure o escoltar del llit estant. I que probablement els sans no aprecien pel mateix fet de ser quotidians. Salvat ens mostra quelcom que ja sabem: que la bellesa no està en les coses si no en els ulls de qui mira. Però no tots els qui miren tenen la capacitat de transformar en belles les coses que veuen. Joan Salvat, sí que la tenia.
He estat un parell de dies malalt a casa. No ha calgut que vinguès el metge. La meva dona ha dit que era un virus intestinal i ho ha arreglat fent-me veure Aquarius i menjant pa torrat amb oli i sal. Quatre llesques en dos dies. Suposo que em dec haver aprimat una mica després del deliri nadalenc.
El cas és que sempre m’ha agradat estar una mica malalt. Remarco aquest “una mica” perquè el meu cas no és el cas de Joan Salvat, que era tuberculós. Jo tinc malalties petites que serveixen per a que els que m’estimen em cuiden, per dormir no sé quantes hores diàries i per fer-me un tip de llegir.
A vegades, quan he tingut febre, la lectura, els somnis i la realitat s’han fet un garbuix en la meva ment i he fruit com un cossac.
No és aquest el cas, avui. El virus em toca la pera i fa que els meus budells facin uns sorolls que semblen els d’una gaita. La gata – que em fa companyia quan em quedo sol- em mira, fa “meu” i jo arronso les espatlles. Jo no sé si als gats els hi passen aquestes coses, ni sé si mai tenen febre, ni entenc perquè mai no han d’anar al dentista. La meva dona diu que no, però sovint jo penso que ser gat a casa meva si més no, té moltes avantatges.
Com que no tinc febre i demà tinc un judici em llevaré. De fet, després de les vacances nadalenques, tinc el despatx molt empantanegat. Cada vegada més. I m’he de posar a treballar i a resoldre coses, que el temps passa. No puc romandre al llit com quan era petit, saltant-me exàmens en el millor dels casos i simplement agombolat per ma mare en els altres. Ara la feina que no fas queda per fer. I si n’hi ha d’urgent, més val que la facis per molt malaltet que estiguis.
Una cosa que em fa gràcia és que ara tot són virus. Els virus s’han convertit en el nostre enemic número u i igual se’t posen a la panxa, com als pulmons, com a l’ordinador. Quan jo era petit es veu que de virus no n’hi havia o, si més no, ningú en parlava.
Penso que demà, quan soni el despertador, m’hauré de llevar i, és clar, em farà mandra. Perquè som a l’hivern i perquè a casa en general i al meu llit en particular s’hi està molt bé. Però m’hauré de llevar perquè tinc un judici i no puc deixar de fer-lo. No puc deixar de pensar en el content que hagués estat Joan Salvat – Papaseit si s’hagués pogut llevar i això em treu la mandra i m’omple d’optimisme.
Els que ho tenim tot, per què ens queixem tant?
|
| |
vetera |
Gràcies per l'estona que m'has
Wednesday, January 26th 2011, 2:17 AM
Tot el pack d'avui, el poema d'en Joan Salvat Papaseit i els teus comentaris, el trobo extraordinari, de veritat. El poema, m'ha fet reviure amb nostàlgia, els anys de la infantesa on aquestes coses passaven també al meu barri, a Horta i inculte com sóc en tot el que fa referència a les lletres, he pensat com coses quotidianes podien, als ulls d'el poeta, engendrar bellesa.
Ara he entès perquè aquest dies has escrit tant. Cuida't o millor deixa't cuidar, i millora't!.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
