| |
Obres al Mercat de Sant Antoni - II
 dimarts 25/gener/2011 - 04:54  718  0
Fa il.lusió pensar que ja en èpoques en les que bona part de la població era analfabeta i que molta part de la que no ho era – com ara – no tenia cap mena d’interès pels llibres, Barcelona ja tenia un mercat dominical del llibre vell.
Els historiadors discuteixen on s’ubicava aquest mercat abans de l’any 1936, que fou l’any en que es decidí l’ubicació definitiva al Mercat de Sant Antoni. Alguns diuen que s’ubicava al mateix lloc que ara, només que sense haver-se construït l’edifici del mercat, d’altres que estava a l’entorn del port i d’altres que estava al Paral.lel.
Aquesta fira del llibre vell s’anomenava “Fira de Bellcaire”. Bellcaire és un nom molt bonic i no entenc perquè no s’ha conservat. Fet i fet, trobo que és més bonic dir Mercat de Bellcaire que no pas Mercat de Sant Antoni, com és més bonic dir barri de Bellcaire, que no pas barri de Sant Antoni. I és que, si no vaig equivocat, Antoni només significa “home” i Bellcaire: “bell caire”. Bellíssim. Qui no prefereix un bell caire a un home, sobre tot segons quins homes? A més a més s’ha de tenir en compte que, abans, el Mercat de Sant Antoni no es deia Mercat de Sant Antoni sinó Mercat del Padró, perquè el Padró era el barri intramurs que tenia més proper.
En un primer moment, els paradistes només foren 20, però l’any 1931 ja n’hi havia més de 300 i el mercat era un dels més concorreguts de Barcelona pels intel.lectuals de l’època. Llegeixo que alguns dels actuals paradistes encara són descendents dels firaires de Bellcaire. Jo, com a tradicionalista reaccionari, com defensor de la petita i mitjana empresa, com a defensor de la cultura en general i dels llibres en particular, ho trobo senzillament fantàstic. Que després de totes les topades que ha viscut aquesta ciutat, hagi hagut famílies que hagin persistit en aquest ofici és per a fe’ls-hi un monument. És clar que aquí no es fan monuments als menestrals: només als polítics, els generals i els artistes. Els que tiren endavant el país es veu que no tenen cap importància.
L’any 1936 l’Ajuntament i els paradistes estaven força emprenyats. Els paradistes es fotien de fred i de calor, la pluja i el vent els emprenyaven. I l’Ajuntament, com ara, els obligava a pagar les seves taxes religiosament. L’acord fou ampliar el mercat de Sant Antoni de manera que se l’envoltés d’un anell on poder-hi col.locar les parades de llibres. Aquest embolcall actualment s’utilitza quatre dies a la setmana per a vendre roba i el diumenge es continua utilitzant per a vendre llibres.
Llegeixo que durant el franquisme alguns paradistes es van jugar la pell defensant la llibertat d’expressió. Compraven i venien llibres prohibits. Pel que fa al franquisme, mai es podrà justiticar la misèria intel.lectual a que va abocar al país. Quan el poder prohibeix llibres, vol dir que està en contra de que la gent pensi, cosa que tampoc no és descobrir les Amèriques, ja que la primera cosa a que aspira el poder és a conservar-lo i, per tant, com menys crítica sigui la gent, pitjor.
Jo vaig fer 18 anys l’any 1980. Franco va morir al 1975. Jo provenia d’una família menestral catalanista i franquista a l’hora – que després va votar per Pujol en totes les eleccions – i, per una altra banda, de La Salle Bonanova. Reconec que mai no vaig demanar cap llibre prohibit, tot i que ja devorava llibres com un boig en aquella època. Crec recordar que en aquells temps els meus tres autors preferits eren Nietzsche – a qui ara considero un ximplet, però un immens escriptor -, Tolstoi – ídem – i Josep Pla. Els tres es podien llegir sense problemes, crec.
Pel que fa a lectures menys a l’abast, recordo que la lectura dels autors comunistes em va avorrir des d’un primer moment primer, perquè eren uns ploms i, segon, perquè no tenien raó. En canvi, l’erotisme i la pornografia – que encara avui ocupa una bona part de les parades del mercat – em va semblar sublim. Es clar que llavors per a mi, que era fill únic i havia anat a una escola de nois, que les dones tinguèssin dos pits i una vulva era un acte de fe més. Potser per aquest endarreriment i atriofiament senso-intelec-sentimental continuo trobant la pornografia i l’erotisme sublims. Però avui, com en gairebé tot, exigeixo més.
També l’erotisme necessita del talent per esdevenir art. I massa sovint els autors eròtics trien els camins fàcils o, encara pitjor, els d’un mal gust insuportable.
En els anys que fa que dono voltes pel Mercat m’he trobat uns quants personatges coneguts. Francisco González Ledesma – el gran autor de novel.la negra barcelonina – potser és el que m’he trobat més vegades. Mai no m’he atrevit a dir-li res perquè penso que és una manca de respecte dirigir-te a algú a qui no has estat presentat i a qui probablement molestaràs, tot i que és un autor que admiro molt. També em solia sopar amb en Paco Candel – que per mi és el Josep Pla de la Zona Franca – i amb Terenci Moix – que hauria pogut ser el millor escriptor català estríctament contemporani sinó hagués ruquejat tant i que, a més, era i vivia al barri – i a Joan Manuel Serrat – autor d’algunes cançons sensacionals ( i d’altres de molt dolentes ) i els versos de les quals reflexen la quintaessència barcelonina millor del que ho hagi pogut fer cap altre cantautor-.
Llegeixo que cada diumenge visiten el Mercat un promig de 15.000 persones. Jo, sobre tot d’ençà que em vaig instal.lar al davant, procuro anar-hi pels volts de les 10. Mai no m’han agradat les aglomeracions. Per això, quan feia del flequer a la nostra pastisseria del carrer de l’Hospital, el dia de Sant Jordi anava a fer el tomb per les parades a les 9 del matí. En aquest segon cas, però, les coses s’han complicat perquè la meva dona considera que s’ha d’anar a la Rambla quan hi ha ambient i no quan hi ha quatre gats i, és clar, fem el que diu la meva dona i ens hem de bellugar a cops de colze per comprar un llibre. Com que al Mercat de Sant Antoni hi vaig sol, hi vaig a l’hora que vull i aquest problema no el tinc.
Vull fer memòria i pensar quantes troballes he fet al Mercat de Sant Antoni i s’em fa difícil. Podria apuntar l’obra completa d’Emili Vilanova, de Prudencia Bertrana i de Narcís Oller. Podria apuntar “Picasso antes de Picasso” de Cirici i Pellicer però és evident que, quan els llibres acaben fent niu a casa, acabo oblidant el seu orígen, vull dir on els he comprat. El que sí que puc dir és que gairebé cada diumenge arribo a casa amb la sensació d’haver fet una, dues o tres troballes. I content com una criatura el dia de reis.
|
Contactes
Registra´t
