| |
“LA PELL FREDA” D’ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
 divendres 21/gener/2011 - 06:31  787  5
Honestament, he de dir que no sóc gaire afeccionat ni a literatura fantàstica i encara menys a la de ciència-ficció. Adicte com sóc a la compra de llibres puc dir que en tinc una bona colecció però també que n’he llegit pocs. La literatura fantàstica, quan el seu simbolisme no és molt evident, em sembla infantil, asexuada i, per tant, avorrida. Pel que fa a la ciència-ficció el meu problema és que, sent de lletres, no entenc de la història la meitat i, malgrat que sigui raonablement bona, m’hi acabo avorrint.
Aquest avorriment és penós perquè la generació de les meves filles s’ha afeccionat a la lectura gràcies a la literatura fantàstica. Harry Potter va ensenyar pràcticament a llegir la meva filla gran – jo em quedava parat davant dels totxos que era capaç de llegir-se – i després d’en Pottser van venir els vampirs i després dels vampirs, els de Nàrnia d’en Lewis, etc...
Ignoro perquè hi ha tipus de literatura o de cinema que, ja d’entrada, no m’agraden. No només parlaríem de la fantasia i la ciència-ficció, també parlaríem del terror o les de tema bèl.lic. Per a que em llegeixi alguna obra d’aquest tipus o bé ha d’estar especialment recomanada o bé ha de rebassar els límits dels gènere per endinsar-se en un altre que m’interessi.
Naturalment, hi ha excepcions, com una novel.la sobre la rebelió de la fauna marina que vaig llegir fa poc, algunes noveles de Henlein, alguns contes –pocs- de Poe i suposo que si rebusquès trobaria alguna cosa més. Però, en principi, no és el meu vaixell de navegació literària, tot i que, tampoc no puc dir que no hi hagi navegat mai. Ni que sempre hi hagi navegat a disgust.
“La pell freda” d’Albert Sànchez Piñol és la meva darrera navegació en aquest vaixell i val a dir que m’ha agradat molt. Penso que no només Sànchez Pl esdevindrà el clàssic indiscutible del gènere fantàstic català sinó que pot esdevenir un català universal ja que, per mi, sovint està a l’alçada del millor Poe i encara pot anar molt més enllà. El fet que s’hagi traduït a 26 llengues i que Hollywood en vulgui fer una pel.lícula deixen clar que és una obra extraordinària en el marc literari català.
La primera cosa especial que té l’obra és la seva vocació d’universalitat. Quan escrivim els catalans, els protagonistes de les nostres obres sempre són catalans. És com si no hi hagués món més enllà de les nostres somniades fronteres. En canvi a “La pell freda” ni Catalunya ni la catalanitat no surten per enlloc. El protagonista és irlandès, amb la característica important de ser un individu que havia estat membre de l’IRA i que n’havia quedat desenganyat: després de la independència, a la República d’Irlanda, no s’hi vivia millor que amb la dependència del Regne Unit. No ho sé. Però el que sí que sé és que no hi ha cap país que hagi esdevingut independent de la seva metrópoli, que hi hagi tornat de grat. Potser si que parlen de la mare pàtria, però més enllà d’aquesta comèdia, res de res.
La història que ens explica l’obra és simple i estranya. L’irlandés exagent de l’IRA es deixat a una illa perduda enmig de l’Oceà per tal de fer-ne un seguiment metereològic. L’aniran a buscar al cab d’un any. Ell ansia la soledat per rescabalar-se de les seves cabòries mundanes. Però vet aquí que quan ell pensa que l’espera un any de quietud, solitud i retrobament interior és troba amb dos grans fronts oberts: per una banda els granotots – una espècie d’ambifis que l’ataquen de nit i volen matar-lo – i, per una altra banda, l’antic metereòleg, que té amb ells uns relacions brusques i distants.
Nomes cooperen per raons de supervivència però mai no hi ha entre ells allò que avui se’n diu empatia. El tercer personatge és una granotota que va capturar l’antic vigilant i que els dos tenen sotmesa convertint-la en la seva amant, criada i menystenint-la com a una bèstia. Veient les relacions que hi ha entre els humans i aquesta dissortada femella no està gens clar qui són els bons i qui són els dolents, si els humans o els granotots.
En aquest sentit la novela d’en Sànchez queda plenament incardinada en la corrent de pensament occidental segons els quals els homes blancs, primer i, els homes en general, després, són els culpables de tots els mals que pateix el planeta. Jo penso que el primer judici moral,encara pot tenir una certa utilitat, però el segon és intrínsecament inútil: si els humans som intrínsecament dolents què farem, ens imposarem un suïcidi massiu?
Com en totes les obres d’art reexides, la forma és essencial, cosa que no vol dir que la forma és justifiqui en ella mateixa. Vol dir, en aquest cas, que la forma està al servei del fons. I com és aquesta forma? Jo diria que té dues característiques: la simplicitat narrativa – la retòrica barroca és defuig sense escrúpols – i el mestratge de l’autor de saber mantenir l’intriga plana rera plana. No pots parall de llegir. Vols saber com acaba la història. En aquest sentit Sànchez és un alumne aventatjat de Hitschcock.
En definitiva una novela brillant, estranya i molt a l’abast.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
