| |
“DIÀLEGS DELS MORTS” I “DIÀLEGS DELS DÉUS” DE LLUCIÀ DE SAMÒSTATA.
 diumenge 16/gener/2011 - 04:48  1327  3
Sempre he estat un afeccionat a la literatura satírica en totes les seves formes. Reconec que m’atrau més la ironia fina que no pas la grolleria de mal gust, però ni aquesta no rebutjo si albiro que darrera hi ha talent. En realitat, els clàssics, tant lligats de peus i mans per la censura política, en realitat eren més lliures que nosaltres a l’hora de triar el llenguatge amb que expresar-se.
De tota manera, no són les grolleries de mal gust sinó una ironia finíssima, intel.ligentíssima, més postmoderna que no pas moderna les que omplen les planes de Llucià de Samòstata que, al meu modest entendre, és un dels escriptors més divertits de tots els temps. I més fàcils de llegir i d’entendre en una època com la nostra que, com la d’ell, està de tornada de moltes coses.
Llucià neix a Samòstata l’any 120 després de Crist i mor a Egipte l’any 190. Viu la plena decadència de la religió greco-romana i l’ascensió de diverses religions orientals, entre elles el judeo-cristianisme. Ell és escèptic i ataca la religió dels seus perquè les altres les considera encara més insignificants.
En realitat, si les aventures i desventures dels Déus de l’Olimp les troba risibles, estic segur que les aventures i desventures de Moïses i Jesús les hagués trobat patètiques. Si més no, els Déus de les religions greco-llatines eren hedonistes i mai de mai no se’ls haguès ocurregut enviar cap fill seu a la terra per a que portés una corona d’espines, fos blasmat i escopit i morís a la creu. Quina mena de Déu és aquest?
Llucià és tan modern – tant postmodern – que no crec que ni sé ni tant sols si avui dia es podrien publicar amb una certa tranquil.litat el corresponent cristià dels seus diàlegs. És a dir, prendre personatges com Jesús, Judes, Josep, Maria, Magdalena, Joan l’Evangelista i tota la camarilla i fer una sàtira equivalent a la que ell fa dels deus de l’Olimp. Probablement la nostra societat és més democràtica que la seva, però més tolerant ho dubto.
Pel que fa a “Els diàlegs dels morts”, Llucià bàsicament ataca l’hipocresia humana. Explica l’actitud dels joves efebs que fan veure que estimen vells riquíssims amb l’intenció que es morin aviat i quedar-se amb la seva riquesa i com aquests vells resulta que tenen una salut de ferro i van enterrant tots els seus amants. En fi, situacions com aquesta, avui i sempre, les que vulguis.
Una de les moltes coses que jo no entenc és perquè hi ha alguns clàssics que estan soterrats quan, en realitat, són molt més divertits, entenedors i fins i tot útils que molts moderns. Llucià de Sàsmota és l’exemple paradigmàtic: per què la gent no el llegeix? Per que no llegim Marcial o Juvenal o Persi ? Per què no representem Aristòfanes o Plaute o Terenci?
Jo crec que no és fa perquè qualsevol dels que he citat – i malgrat que més d’un d’ells era conservador políticament – són molt més lliures i, per tant, més revolucionaris del que avui se’ns posa al davant. La seva ironia no és melodramàtica, sinó tallant com un esmoladíssim ganivet. Són el paradigma del patriotisme crític i la mala llet.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
