| |
He trobat aquest article
 divendres 17/desembre/2010 - 03:27  787  4
tot buscant un altre arxiu en el meu ordinador. Ja té uns anys i no recordo de quin diari el vaig treure, però he pensat de publicar-lo aquí... potser a algú li fa el pes.
La parella no és la solució
Tant si vivim sols com en parella hem de ser autosuficients, hem de ser capaços de ser nosaltres mateixos d’una manera integral i no fer servir l’altre de crossa per aguantar-nos, per suportar el pes de les nostres mancances, perquè si no és així estem venuts, abocats, tard o d’hora, al fracàs com a parella i al fracàs personal. No sé quin dels dos és més greu, perquè un alimenta l’altre i podem entrar en una cadena fins que ens aturem a pensar i a resoldre serrells pendents. Com em recordava fa ben poc un conegut, la parella no és la solució i no ha de ser la solució, sinó un punt de qualitat a les nostres vides.
El que passa és que és difícil viure en solitari. Tothom reconeix que és més dur, tot i que també pot ser enriquidor i qui ho tria per vocació, per exercir d’independent, encara ha de suportar una pressió social molt forta i una certa commiseració general. Quan un amic, o una amiga, ha sortit malparat d’una relació, especialment si era llarga, el primer que ens ve al cap per animar-lo és que fàcilment trobarà recanvi, com si fos una obligació, una obligació urgent, a més.
Després d’un terrabastall sentimental, jo n’he tingut d’estrepitosos, com el del meu matrimoni, ens sentim com nus, sense pell, sense protecció contra les agressions externes i buits de contingut, com un envàs buit, en poques paraules. Però el contingut hi és i cal fer-lo sortir, no com l’escuma del xampany, sinó posant-hi un nou ordre, analitzant-lo i, a poc a poc, deixant-lo anar. Fer el que teníem pendent i incorporar propostes noves. El recanvi ja vindrà, si ha de venir, però no romandrà al costat nostre si no hem treballat una bona base, si no som un bon llit, acollidor i sòlid, on quedar-s’hi a descansar.
Tot i que, en qüestions de parella, no n’hi ha que cent anys durin. No a la nostra època, que no és la dels meus avis on, funcionés o no, s’arribava fins al final. A mi ja m’està bé així, si més no ja m’hi he acostumat. Podem aprendre de persones diferents que entren i surten de les nostres vides, que ens acompanyen un temps, de vegades molt curt, de vegades molt llarg, de vegades, sí, només de vegades, per sempre.
Viure sol, o sola, no està gens malament, tens més intimitat, prens decisions sense consultar, vius en primera persona. Es pot anar sol al cine, al teatre, a escoltar jazz... Es pot anar sol a tot arreu!
Tot i reconèixer que acompanyat pot ser més divertit, no ens hem de deixar acomplexar pel fet de no tenir parella. Ens hem acostumat que la vida en parella ens comprimeixi i ens limiti a canvi de companyia i no hauria de ser així. Són poques les parelles que ho han entès bé això sense caure en una versió més o menys indiferent, claudicant i trista del viu i del deixa viure.
Mercè Bernabeu
Periodista
|
| |
ningu |
No hi ha fórmules...
Friday, December 17th 2010, 5:46 PM
cadascú parla de la fira depèn com li ha anat.
La soledat és (com tantes coses), tot sovint, una qüestió de percepció.La soledat desitjada és una benedicció, la obligada una tenalla cruel i amarga.Per a mi, és evident que la parella no és solució a res però et deixa a l´abast poder tenir un entorn afectiu i una activitat sexual no fàcil d´aconseguir "per lliure", això quan van bé les coses dins de la parella, clar. En tot cas, la parella com a solució a la solitud és garantia de teixir una teranyina de dependència emocional cap a l´altre, situació molt perillosa qua acaba de manera molt dolorosa i sovint dramàtica quan arriba el trencament. Si la felicitat penja únicament d´un fil que és el vincle amb la parella i no n´hi ha d´altres relatius a d´altres aspectes que conformen la personalitat i el seu desenvolupament i creixement, aficions, socialització...etc, quan aquest es treca ...patam!
Apart de la percepció penso que és qüestió d´equilibri.Hi ha qui ho explica amb allò de la teoria dels conjunts...sí, allò que vàrem estudiar de petits i, vés per on, encara ens resultarà útil. Un és el conjunt A, l´altre el conjunt B i una intersecció entre tots dos. Si aquesta intersecció és pactada i volguda per tots dos i inclou els aspectes que cohesionen la parella però sense un contingut excessiu...doncs perfecte.Si pel contrari, un A inclou B, o la intersecció està hipertrofiada...malament.
Obviament cadascú té la seva pròpia tolerància a la solitud i cadascú l´aprofita o malbarata com vol.A l ´altra banda, la dependència emocional que implica conviure és un dels seus pitjors efectes secundaris.Ni amb tú ni sense tú, no tenim(no tinc) remei.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
