| |
"Cartes contra el patriotisme dels burgesos" de Mijail Bakunin
 dimecres 15/desembre/2010 - 05:11  811  1
“L’estat ha estat sempre patrimoni d’una classe privilegiada: classe sacerdotal, classe nobiliària, classe burgesa, classe burocràtica, ja que si s’esgoten les classes l’estat desapareix. Per això és necessari, per a la salvació de l’estat, que existeixi una classe privilegiada, és igual quina sigui, a la que l’interessi la seva existència. I l’interés solidari d’aquesta classe privilegiada és el que anomenem patriotisme.”
Mijail Bakunin
Si jo no fos liberal, seria anarquista. M’agrada molt, molt, molt fer el que em dóna la gana. No m’agrada que em manin. No m’agrada que em diguin el que he de fer, etc... El problema és que jo no veig possible que la societat funcioni sense unes lleis que determinin uns deures i uns drets dels ciutadans i un govern que les faci complir. En definitiva penso que sóc més lliure protegit per aquestes lleis i aquest govern del que ho seria sense la seva protecció.
Perquè els humans tenim pre-història; tenim una història anterior a la creació de la llei, de l’estat i del govern i crec que no és pot dir que en aquella etapa de la història humana no hi havia privilegis. De la mateixa manera que passa amb els animals: els més forts segur que explotaven els altres. I ja no parlem de que explotaven a “les altres” que sempre estaven sotmeses a la voluntat del més fort. Com passa entre els animals.
En aquest sentit la creació de les lleis, de l’estat i dels governs surten d’un contracte social en el que les parts intenten gaudir d’uns drets i d’uns privilegis. És evident que, de la mateixa manera que passava abans, hi ha uns individus i unes classes privilegiades, però també és cert que les classes subalternes progresivament estan més amparades. Aquesta és la història d’Occident, si més no.
Penso que la principal diferència que hi ha entre la societat anterior a l’estat i la posterior, per tant, no és el privilegi d’alguns – que és immanent a tots els éssers – sinó el fet que la majoria cada vegada tingui més drets i, per tant, la situació estigui més equilibrada.
Aquesta situació s’accentúa amb la democràcia amb dret universal de vot de tots els ciutadans. Si els ciutadans poden triar els seus dirigents se suposa que aquests defensaran els seus interesos i, per tant, aquell que estigui al capdavant del govern no serà ni el mascle ni la femella alfa, sinó aquell que hagi convençut a la majoria que defensarà els seus interesos.
Segons Bakunin el patriotisme és la defensa d’un estat que, al seu torn, defensa només la classe dirigent. Tal com jo ho veig el patriotisme és la defensa de tots els membres de la pàtria, sobre tot, d’aquells que estan en una posició més precària. Vol dir la defensa del progrès i benestar social. Vol dir allò de “Homo frater in patria” de Marc Tuli Ciceró.
Naturalment, la meva és només una manera d’entendre el patriotisme i no em costa reconèixer que n’hi ha moltes. Tampoc no em costa gens reconèixer que sovint, darrera de la bandera de la pàtria, s’hi ha amagat interessos de classe. És clar que sí. Però això no és patriotisme, sinó que és hipocresia. Qui utilitza l’amor a la pàtria per aprofitar-se dels seus compatriotes no és un patriota. Crec que és evident. Patriota és aquell que vol que els seus compatriotes prosperin en tots els àmbits.
En aquest sentit, però, val a dir que la mateixa acussació que fa Bakunin contra el patriotisme es podria fer contra qualsevol altre ideologia mobilitzadora de les masses: la religio – com diu el mateix Bakunin -, però també totes les revolucions fetes en nom dels proletaris i que, al final, l’únic que han aconseguir és instal.lar al poder una altra oligarquia, sovint tant ferorge i tirànica o més que l’anterior. Quan els anarquistes es van fer els amos dels carrers de Barcelona no van destacar precisament per la seva tolerància i el seu humanisme, desgraciadament. I dic desgraciadament perquè, així com rebutjo el comunisme de socarrel, l’anarquisme m’és simpàtic.
Diu Bakunin:
“Es podria definir el patriotisme de la següent manera: com l’afecte instintiu, maquinal i completament desprovist de crítica per costums adquirides col.lectivament i hereditàries o tradicionals i, a l’hora, composat per una hostilitat completament instintiva i maquinal contra qualsevol altre manera de viure. És l’amor als seus i al que és seu i l’odi de tot el que té un caràcter estrany. El patriotisme és, doncs, un egoisme col.lectiu per una banda, i la guerra per l’altra.”
La primera cosa amb la que no estic d’acord de les que diu Bakunin en aquest paràgraf és amb que el patriota no ha de ser crític. El patriota ha de ser un ciutadà amb tots els ets i uts i, per tant, no només ha de pagar els seus impostos, sinó que té el deure de ser crític no només amb el seu govern, sinó amb la seva societat per tal d’intentar millorar-la. Una persona acrítica amb la seva societat i el seu govern jo crec que no només no pot ser un patriota sinó que ni tan sols arriba a la categoria de ciutadà.
Sí que estic d’acord, en canvi, en que el patriotisme suposa un afecte instintiu per un ecosistema i uns constums que justament aquest ecosistema ha produït. Però és evident que tant l’ecosistema com els costums estan en constant mutació per la qual cosa des de la perspectiva de Bakunin seria impossible ser patriota. Només cal pensar en les diferències entre la Barcelona dels anys 60 del segle passat, quan jo vaig néixer, i la d’avui per adonar-se’n de la magnitud dels canvis. No crec que hi hagi cap patriota català que hi estigui en contra. I si n’hi ha algun, a més de patriota, serà reaccionari, cosa que en tot cas només és una manera de ser patriota.
A aquestes alçades de la història parlar d’hostilitat a altres formes de vida sóna a demagògic. Justament el triomf del liberalisme i, per tant, del relativisme fa que hom sigui tolerant amb les maneres de viure d’arreu. I no només això: segments d’aquestes formes de vida s’importen aquí i allà en un món cada vegada més globalitzat. En aquest sentit jo crec que ni al segle XIX, que és quan Bakunin escrivia, crec que es pogués parlar seriosament d’odi a l’estranger. Una cosa és que els estats lluitessin defensant llurs interesos i una altra cosa és que tots els estats visquèssin una situació d’odi permanent entre ells. No només perquè això és irracional, sinó perquè odiar tanta gent donaria moltíssima feina. I úlceres d’estòmac.
No entenc com és possible que Bakunin no fa esment al xovinisme o patriotisme idiota. El xovinista és aquell senyor que parteix de la base que ell és el millor del món perquè és nacional d’aquell país. I n’està convençut que ho llença als quatre vents sense adonar-se’n que està fent el ridícul. A mi el xovinisme sembla m’ha semblat grotesc, però quan el practica gent de nacions petitones com la nostra, encara més.
Jo crec que, tal com va el món, cal avançar devers un patriotisme concèntric, que comenci abraçant la gent del nostre barri i acabi abraçant tots els éssers dels planeta. Una série de patriotismes complementaris que serveixi per solucionar primer els problemes que tenim més a prop i per ajudar els que tenim més lluny, desterrant, des de la faternitat humana no només qualsevol guerra, sinó qualsevol espurna d’odi totalment idiota i improcedent.
|
| |
Cabrero |
Si jo no fos anarquista,
Wednesday, December 15th 2010, 12:39 PM
seria liberal. En tot cas, em caus molt bé.Al'època d'en Bakunin, el nacionalisme era una ideologia pujant i no consolidada, l'època dels estats-nació, l'època en què la burgesia va fer seves les conquestes de l'època feudal. Les classes populars, en contra del que s'acostuma a creure, es van posar moltes vegades del costat de la tradició. Per als burgesos il·lustrats, en el cas de Catalunya, i els terratinents de la resta de l'Estat, el naixement de l'Estat modern va suposar la legitimació de les seves conquestes, l'aprofundiment de les desigualtats i l'esclat de les ideologies. Una d'aquestes, menyspreada, va ser l'anarquisme, i en concret l'anarquisme català, a favor de les colectivitzacions, el cooperativisme, l'escola de Ferrer i Guàrdia, la societat de la igualtat, el naturisme, l'amor entre iguals i la mort, llavors, de la lluita de classes marxista: la creença en la bondat innata de les persones. Pocs resquicis per a la nació, per a les fronteres i per als límits de la llibertat i la fraternitat humana.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
