| |
“LA MÀSCARA DEL REI ARTUR” DE PILAR RAHOLA.
 diumenge 28/novembre/2010 - 05:56  613  2
“La màscara del rei Artur” és una apologia d’Artur Mas feta per la nostra periodista més mediàtica. El llibre surt poc abans de les eleccions al Parlament de Catalunya en les que les enquestes donen com a guanyador per una àmplia majoria a Mas. És, doncs, un llibre que cal incardinar-lo dins de la campanya electoral de CiU. Per tant, no és tracta d’una biografia crítica, sinó d’una biografia apologètica. Es resalten les virtuts del candidat i s’intenten justificar els seus errors.
Val a dir que el llibre es llegeix bé, que Rahola aconsegueix que anem passant planes amb la sensació de que ens descobreix el personatge, que cada vegada se’ns fa més simpàtica. En aquest sentit val a dir que la Rahola és una bona professional. No és una estriptora extraordinària, però sí que és una bona escriptora. Una escriptora que coneix l’ofici i que se’n surt perfectament del repte que l’editorial li ha posat al davant.
Si hi ha a casa nostra dos caràcters pressumptament divergents són els de la Pilar Rahola i l’Artur Mas. Dic pressumptament perquè no conec la Pilar Rahola i sí que conec l’Artur Mas – som allò que es pot dir coneguts - , fins al punt en que es pot arribar a conèixer un dirigent polític del teu mateix partit ( si, a vegades, la dona ens sorprén i ens adonem que no la coneixem del tot després de més de 25 anys junts, pretendre conèixer els altres és simplement una utopia ). La Rahola és superficial, hiperactiva, expansiva, locuaç, xerraire, visceral. En Mas és profund, treballador però no addicte al treball, introvertit, rígid, callat i celebral. Diríem que l’una és divertida i l’altre és avorrit.
Malgrat que el llibre aporta poques novetats a les persones que hem seguit la trajectòria política de Mas, val a dir que hi ha alguns paràgrafs i alguns adjectius molt ben aconseguits. Per exemple, quan Rahola diu que l’Artur Mas, en el fons, és un calvinista, jo crec que la clava. És exactament així. Un home excesivament seriós, metòdic, treballador i coherent com per a viure en un país catòlic. En aquest sentit – un altre gran encert del llibre – la comparació amb Pujol es evident: Pujol és barroc, obssessiu, anàrquic i genial: res a veure amb Mas. I continua la Rahola: Mas és un gestor que aspira a ser ideòleg mentre que Pujol fou un ideòleg que aspirava a ser gestor. Perfecte.
Una de les coses que em criden l’atenció del llibre és que, malgrat que hi surt la dona, els germans i els pares d’en Mas, els fills brillen per la seva absència. S’hi nota un pacte rígid però invisible entre Mas i Rahola: aquest és un tema tabú que no tens permís per tocar. És una frontera infranquejable. Denota la seriositat calvinista de Mas que en comptes de català sembla suís ( i més suís que els suïsos, probablement ).
M’imagino en Mas i la seva dona amb la Rahola i no puc evitar un somriure. Probablement m’equivoco i van acabar com a bons amics, però em fa gràcia imaginar-me una família calvinista, seriosa, introvertida amb un terratrèmol enganxat com una paparra. M’agradaria saber – més enllà dels evidents interessos polítics del Mas – saber que pensen de la Rahola ell i l’Helena en l’intimitat. Ha de ser molt interessant. I divertit.
|
Contactes
Registra´t
