gran sistema de comunicació i enteniment, s'ha convertit en letal arma de destrucció domèstica. El 80% de les dones a Espanya es queixen que les seves parelles no parlen prou. Als Estats Units la taxa arriba al 84. És un trist consol. Els llenguatges fracassats enverinen la vida de moltes persones. L'assumpte és greu perquè la nostra intel ligència és estructuralment lingüística i el nostre hàbitat també ho és. Per això continu estant d'acord amb el filòleg Émile Benveniste quan deia: "Bien avant de servir à communiquer, le langage sert à vivre. " En efecte, la paraula serveix, sobretot, per viure.
que crec que l'article va de la incomunicació entre parelles!!!
llegiu els llavis... IN-CO-MU-NI-CA-CIÓ EN-TRE PA-RE-LLEEEES!!
Si les dones xerren massa (segons els homes, Wy) deu ser perquè es volen comunicar... no?
I si els homes no xerren gens (segons les dones) deu ser perquè ells no es volen comunicar... no?
I aquí està servit el problema... unes volen el que els altres no...
i això... com se soluciona?
Però, a més, i tot allò que es fa malbé pel camí... a causa de la incomunicació... la comunicació de mala qualitat... o simplement, els banals mals entesos?
De vegades, ens sembla conèixer a la perfecció la parella... i no és així. Aleshores, sense gosar culpar-nos un a l'altre... diem... la culpa és de la INCOMUNICACIÓ! (quines ironies... de vegades semblen sarcasmes!)
La comunicació no verbal no és exclussiva dels homes, ni de les persones, i de fet les dones tenen major i millor registre de missatges corporals, posturals i proxèmics. La paraula és polisèmica, a l¡'igual que el cos, les postures dels peus o les caigudes sostingudes dels ulls. Romandre en silenci és també un missatge. Potser ens sobren possibilitats i ens manquen interlocutors/es. O qui sap si no parlem el mateix idioma.