| |
És sostenible el nostre sistema sanitari?
 dimarts 23/novembre/2010 - 11:50  996  9
Sempre que s'acosten eleccions i entrem en campanya electoral hi ha cinc temes que són la base de qualsevol programa o debat: educació, habitatge, ocupació, seguretat i salut. Referent a la sanitat, sempre acabem parlant del mateix punt: és sostenible el nostre sistema sanitari? La resposta fàcil i ràpida és "No, no ho és", però crec que seria interessant matissar aquesta qüestió i intentar donar una petita explicació sobre el per què del dèficit al sistema sanitari.
Donant-hi moltes voltes a l'assumpte, he arribat a la conclusió de que la resposta es pot basar en tres premisses que, alhora, requereixen el seu respectiu desenvolupament
No cal ni dir que aquesta és la meva conclusió i que, n'estic més que segura, n'hi haurà moltes d'altres per donar una explicació a un tema que cada cop ens preocupa i ocupa més. Això que escric no és cap estudi ni tinc dades econòmiques ni xifres; repeteixo que és només una reflexió en veu alta, una percepció del que veig al meu voltant plasmada en aquestes línies.
Així doncs, les meves tres premisses són:
- Canvi de paradigma assistencial
- Mal ús o abús per part de la població de la sanitat pública
- Mal ús dels recursos disponibles per part dels professionals
El primer punt fa referència al canvi de model assistencial viscut en els darrers 150 anys, més o menys. Des de finals del segle XIX i durant la gran majoria del segle XX, s'ha seguit un model biomèdic, és a dir, centrat en la patologia. Era un model en el qual el professional deixava de banda el malalt per centrar-se en la malaltia; era, diguéssim, curatiu. Així, el professional oblida la interacció amb el pacient, la seva pròpia subjectivitat i el seu bagatge cultural i social. Hi ha una concepció mecanicista de l’ésser humà, és a dir, una separació de cos i ment i una concepció del cos com una màquina a la qual se li arregla el que s’espatlla, com si d’un cargol de rellotge es tractés. Se suposa, a més, que el pacient és un ésser passiu i sense responsabilitat en la seva curació i que només ha d’obeir i complir el tractament prescrit sense qüestionar-se res.
És aquest el model amb el que als anys 50 i 70 es van construir les grans ciutats sanitàries (Bellvitge, Vall d’Hebron...). Hospitals en què els ingressos s’allargaven dies i setmanes, en què el malalt era una tros de carn i s’implicava zero al propi pacient i menys a la seva família.
Des del final del passat segle, ha entrat en marxa un nou model assistencial anomenat biopsicosocial. En aquest cas, emmalaltir adquireix sentit en funció de la vida de la persona. En introduir valor al que el pacient viu i ens explica, es permet que la malaltia deixi de ser només una alteració bioquímica o física, ampliant el camp d’actuació al psíquic i/o social.
La medicina està adherida a un model conceptual de malaltia que ja no és adequat per les noves tasques i responsabilitats que es demanden al professional, tant en el que és social, preventiu, canvis en l’estil de vida, cures de la qualitat de vida, atenció de la malaltia crònica i de la mort. Per tant, la tasca del professional canvia i la seva principal funció és cuidar la salut.
El punt més important d’aquest model és el canvi de la relació metge/infermer-pacient, ja que el sanitari participa amb el pacient en la definició del problema tenint en compte tot l’entorn del malalt, obtenint així una perspectiva molt més àmplia de la seva vida. El professional adquireix un altre paper, ja que el concepte de salut abasta molt més que l’absència de malaltia i, per tant, el rol del professional s’amplia quan la seva tasca implica la promoció de la salut al llarg de la vida de les famílies o educar facilitant que les persones assumeixin la responsabilitat corresponent en les cures de la seva salut.
És obvi que a tots ens agrada més el segon model, ja que implica una major participació del malalt en el seu procés de cura i apareix el concepte de comunitat i de salut en la comunitat.
Amb l’antic model s’ha demostrat que es gastaven unes quantitats immenses de diners en ingressos hospitalaris que podrien veure’s reduïts si s’apliquessin nous programes de prevenció des dels centres d’atenció primària.
És a dir, es vol promoure una sanitat en que cada cop calgui menys anar al metge, ja que si es fa bona educació per la salut, molt problemes que ens assetgen ara, quedarien molt disminuïts.
El problema és que per engegar uns programes de prevenció realistes i realment efectius cal una enooooooooooooooorme despesa inicial.
Quan ens acostem a qualsevol CAP de la ciutat de Barcelona (són els únics que conec) i es comprova que hi ha una agenda d’uns 3000 pacients per metge i 5000 per infermer/a, ens adonem de que és inabastable fer prevenció amb aquesta quantitat de població. Als centres d’atenció primària els professionals estan fent una gran feina (la majoria en el seu temps lliure) per muntar grups d’educació sanitària per diabètics, hipertensos, obesos, fumadors, embarassades, pares primerencs, població immigrant, adolescents, gent gran, cuidadors de gent gran... que facilitarien l’autocura i ajudarien a disminuir els ingressos hospitalaris per problemes que es podrien preveure i evitar, però veuen com els rebutgen projecte rere projecte amb el motiu de que no hi ha diners.
Amb aquest objectiu es van posar en marxa, i han demostrat ser molt efectius i eficaços, els hospitals de dia. Centres dels mateixos hospitals en què es tracten patologies cròniques o es fa convalescència i recuperació, estalviant així els milers d’euros que suposa una llarga estada hospitalària.
És cert que per invertir milers de milions d’euros en ampliar el personal als centres sanitaris, en engegar projectes de prevenció, en arribar a tota la població, s’ha de ser valent, però també és cert que tot canvi requereix una inversió inicial, tot i sabent que no serà rentable fins d’aquí uns quants anys, i molta feina per part de tots els professionals que en formen part.
Quan parlem de mal ús o abús de la sanitat pública per part de la població, cal esmentar alguns casos molt concrets. Si bé és cert que hi ha molta gent que per un “síndrome catarral” va a urgències (i us asseguro que en veig cada dia d’aquests casos), sovint es dóna poca informació a la població sobre els centres i les diferents possibilitats d’assistència que existeixen.
Quan ens queixem, com a professionals, de que ve un dissabte al matí algú amb una al•lèrgia cutània a urgències d’un hospital de tercer nivell com és el Clínic (és de l’únic de què puc parlar per què és el que conec), no ens plantegem que potser aquest pacient no sap que a Barcelona hi ha dos centres d’atenció primària amb petits serveis d’urgències oberts els 365 dies de l’any les 24h, o que de dilluns a divendres tots els CAP’s tenen un metge i infermera per assistir petites urgències, és a dir, que no cal sempre esperar a que el nostre metge de referència tingui un espai lliure a la seva agenda.
Tot i això, cal dir que falta formació a la població sobre el que és una urgència real i el que no ho és. Cal explicar quan s’ha d’anar a urgències d’un hospital i què pot esperar uns dies. Cert és que quan ens trobem malament, encara que sigui per un gripazo, ja ens poden explicar misses sobre si cal o no anar al metge, per que el que volem és una solució immediata.
Cada cop més, i suposo que deu ser tot un canvi d’estil de vida, volem atenció al moment, en quant ens trobem malament, i una solució el més aviat possible.
A tot això cal afegir la diferent percepció d’assistència de molta població immigrant. Molta gent, no dic que tota, però sí molta, sobretot provinent de països africans o asiàtics, va a l’hospital quan es troba malament. Quan se’ls comenta que per la patologia que presenten podrien anar al CAP, expliquen que al seu país només hi ha hospitals, pel que és comprensible que traslladin les seves costums aquí.
És per això que insisteixo en la falta de formació de la població sobre com fer servir els recursos sanitaris de què disposem.
Amb tot això tornem al tema de la inversió sanitària, ja que si una persona té mal a un genoll i fa el circuit correcte, és a dir, va al seu metge de capçalera, aquest li dóna cita pel traumatòleg de zona i no li donen hora fins al cap de tres mesos, òbviament anirà a urgències quan tingui molt de dolor. Tot i això, a urgències només li donaran analgèsia, no el diagnosticaran ni li posaran tractament, i aquesta persona, sense voler-ho, haurà contribuït al col•lapse que viuen actualment els serveis d’urgències dels nostres hospitals.
És per això que cal una major inversió en el nombre de professionals necessaris per abastar la quantitat de població que requereix assistència.
Per resoldre aquest tema sovint es parla del pagament de l’assistència, del copagament... i no sé quina és la solució real a aquest problema. Amb el pagament d’1 euro per visita al metge de capçalera, què resoldríem? 47 milions d’euros amb que cadascú anés un cop al metge. Quaranta-set milions davant dels milers de milions que s’inverteixen en sanitat cada any? Diuen que seria una mesura dissuasòria, però jo no sé si creure-m’ho de debò.
El que sí em semblaria bé és, com ja es fa en alguns hospitals, lliurar una factura sobre el cost de la visita a urgències o del ingrés hospitalari, per fer-nos una idea del que costa. Quan ve un turista a l’hospital per que s’ha fet mal o es troba malament, si no té la seva targeta de l’asseguradora o no té una assegurança que li cobreixi a l’estranger, ha de pagar uns 200 euros per la visita a urgències.
Cada cop hem de ser més conscients de que la salut és gratuïta, però la sanitat no.
Per últim, cal esmentar als professionals sanitaris com a grans malgastadors de recursos. Jo pertanyo a aquest sector i no em considero una persona corporativista sinó més aviat crítica amb el que envolta al món sanitari.
Som nosaltres els que moltes vegades gastem més material del necessari, demanem més proves diagnòstiques de les estrictament necessàries sense importar-nos el cost que té, per exemple, cada radiografia, TAC, analítica o ressonància. Ens hem acostumat a treballar de la manera que no ho fa cap empresa: sense tenir en compte la despesa que generem; “la casa és gran”. Això, alhora, es tradueix en una quantitat de residus que ens converteix, de carrer, en un dels sectors menys ecològics que hi ha. De fet, els hospitals són els que més residus materials i radioactius produeixen; curiós, no?
Quan et fixes en què, per exemple, d’un paquet de cinc gases estèrils en fas servir tres i les altres les llences, enlloc de reaprofitar-les per procediments no estèrils, et planteges com s’ho fan en un hospital del Congo on les gases les renten per tornar a fer-les servir per que no en tenen més. Òbviament no dic, ni molt menys, que haguem d’arribar a tals extrems, enteneu-me, només parlo de la necessitat d’optimitzar recursos i ser responsables amb la despesa que generem.
Per arribar a això cal, doncs, una reforma en la manera de treballar i una conscienciació per part de tots els professionals que formen part del món sanitari de la necessitat de reduir despeses i de fer servir els recursos que calen quan calen.
Com deia al inici, aquest escrit és una petita reflexió de coses que, sota el meu parer, potser haurien de canviar per aconseguir una millor sostenibilitat del sistema sanitari que, entenc, tampoc ha de tenir guanys com el nord americà, per exemple, ja que no se li ha de posar preu a la salut de la població.
Crec en la sanitat universal i gratuïta, però amb la col•laboració de tota la població i des de tots els punts de vista per fer-la possible.
Com veieu, no he donat una solució per que no crec que la tingui, però sí una petita resposta a la meva percepció de per què no és sostenible.
Segur que molts de vosaltres teniu altres punt de vista i altres opinions al respecte i, la veritat, m’agradaria molt llegir-los. Sempre va bé escoltar altres reflexions, enriqueixen molt més el pensament propi.
|
| |
Laureta |
Sobre...
Tuesday, November 23rd 2010, 6:38 PM
la sobremedicació, estic completament d'acord. Des dels centres sanitaris es sobremedica a la nostra gent gran i no crec que sigui a causa d'un interés en mantenir les farmacèutiques, sinó de la impossibilitat de fer un seguiment exhaustiu dels malalts crònics.
Respecte a que el fet de pagar una mútua repercuteixi en els impostos estic completa i absolutament en desacord. Cada dia, i dic cada dia, es deriven a l'hospital Clínic un munt de pacients des d'hospitals privats (Clínica del Remei, Hospital de Barcelona, Clínca Platón, Sagrat Cor...) per no poder ser atessos o per falta de recursos. Aquest anunci d'Assistència Sanitària en què diuen que tenen de tot a l'Hospital de Barcelona em fa molta gràcia, per que no només no és cert, sinó que davant de certes patologies sempre deriven a hospitals públics grans.
Pagar una mútua no garanteix una millor assistència, ni molt menys, només un estalvi de temps, i sovint ni això.
Si hom té un accident de trànsit, per exemple, i no es pot comunicar, serà traslladat a un hospital públic 100% segur. Qualsevol de nosaltres serem atesos en un hospital públic, paguem o no una mútua. Si tens una urgència pots anar a l'hospital de referència de la teva asseguradora, però si no ho veuen clar, tingues per segur que et derivaran cagant llets a un hospital públic.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
