| |
La mentida histórica
 dilluns 28/abril/2008 - 01:25  432  0
Mai no m'ha agradat la mentida, però encara menys els mentiders. El mentider s'alimenta de la bona fe dels altres, necessita de persones crèdules capaces de combregar amb rodes de molí. De mentiders, és clar, n'hi ha de moltes menes, però els que a mi més em molesten són aquells que la vida ha situat en llocs de poder, en càrrecs polítics o institucionals que els permeten vestir de solemnitat les seves mentides.
No m'agraden els presidents de govern, els ministres i els reis que menteixen. No m'agraden, perquè darrere de cadascuna de les mentides que diuen hi ha l'intent d'amagar-hi les vergonyes. És per això que intenten reescriure la història, perquè l'autèntica, la real, els incomoda. Curiosament, no s'adonen que és just aquest comportament el que els posa en evidència. Perquè, quina necessitat tindrien d'emmascarar certes barbaritats històriques si no se sentissin identificats amb aquells que les van cometre? No és aquesta, una prova inequívoca de la seva complicitat ideològica? Quan algú pretén reescriure la història de la seva família i eliminar-ne els capítols més negatius, sempre és per un d'aquests dos motius: perquè considera que el comprometen o perquè s'identifica plenament amb les malifetes familiars.
Pilar del Castillo, ministra de cultura:"Habría que ver cuando se ha prohibido
hablar una lengua en España durante el periodo franquista"
En un país veí de Catalunya hi va haver una vegada un rei, un president de govern i una ministra molt afeccionats a dir mentides. Les deien de l'alçada d'un campanar, desacomplexadament, sense cap mena de vergonya. Mai no els tremolava la veu ni se'ls enrojolava el rostre. Sentir-los parlar no era un plaer -a ningú no li agrada que l'enganyin-, però tothom se'ls escoltava per la convicció que hi posaven. Una vegada, fins i tot, van arribar a dir que la llengua del seu imperi mai no havia estat imposada a ningú: "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes". El que no deien aquell trio de mentiders era el cost en vides humanes que va tenir cadascun d'aquells encuentros, el que no deien aquells mentiders d'antiga soca era que el famós encuentro de fa tres segles amb Catalunya va ser una de les invasions més sagnants de tota la història de la humanitat i una de les espoliacions més ferotges que recorden els defensors de les llibertats. Absorts com estaven aquell rei, aquell president i aquella ministra en el remuntatge de la història, no els va passar pel cap que just al país del costat encara vivien persones que, pel fet de tenir una altra llengua i no voler-la abandonar, havien patit en pròpia carn la càlida i impetuosa abraçada de l'esmentada lengua de encuentro.
Quintilià, un mestre retòric de l'antiga Roma, deia que si hi ha una cosa que un mentider necessita és memòria, i tenia raó. Un mentider professional va sobrat de memòria. El que ell no pot suportar és que els altres també en tinguin, de memòria. Per això menteix, per això segueix l'exemple de la coneguda tècnica interpretativa de l'Actor's Studio de Nova York: de la mateixa manera que els actors i actrius que han passat per la prestigiosa escola nord-americana acostumen a interioritzar els personatges que encarnen, el mentider interioritza la mentida i li dóna forma fins a fer-la versemblant. Vés per on, el mentider no ho és per vocació sinó per obligació. És justament la memòria dels altres el que el turmenta i l'obliga a mentir.
|
Contactes
Registra´t
