|
Treballo ergo existeixo, treballo ergo sóc ciutadà?
divendres 5/novembre/2010 - 09:05 714 1
Estic fent una assignatura sobre els canvis del valor del treball en la nostra societat i com afecta en tots nosaltres la nova situació d'atur estructural instal·lat en nosaltres. Estic aprenent força amb les lectures que estic fent (i angoixant per la ingent quantitat infinita de bibliografia sobre aquest tema que lògicament no podré fer front més que en uns pocs llibres). Cal dir, que donat que estic sense feina em prenc l'assignatura més personal... Suposo que és el meu supositori psicològic per calmar l'ansietat "estructural" que el món laboral viu avui en dia i com molts altres, jo en pateixo les conseqüències.
Manuals de pscicosociologia del treball, tractats de psicologia del treball... Però de moment els dos que més recomanaria per qualsevol interessat/da en aquests temes són els que tinc encara inacabats (la Corrosión del carácater, R. Sennet i la monumental i imprescindible "L'era de la informació", Manuel Castells). En la primera se'ns fa una valoració sobre els efectes que provoca viure en la incertesa laboral i la flexibilitat constant que requereix aquest món tant competitiu, doncs, la "corrosión del carácter", és a dir, mala llet. El llibre de Castells tracta molts temes... són 3 volums (jo de moment només em llegiré el 1r... 600 o 700 pàgines!) on explica com hem passat d'una societat local a una de global que es comunica com una teranyina, en "xarxa" i això fa que les velocitats i els tempos de tota la nostra existència també hagi canviat. Entre altres coses... però porto poques pàgines encara.
Un altre aspecte que en l'assignatura s'ha tractat és la centralitat que ocupa el treball en les nostres vides. En especial el treball assalariat. I en això és ben cert. Doncs les mestresses de casa no són assalariades, o altres col·lectius que no cotitzen enlloc. Donat que l'accés al treball (entès com està avui en dia, assalariadament) és una de les úniques vies d'accés al dret a ciutadania com ho farem en el present i futur immediat amb l'atur estructural que ens ofega? Doncs la manufactura, la indústria tendirà a anar a mercats de països en vies de desenvolupament amb salaris més baixos (drets laborals més escassos, també). On situarem a la mà d'obra de les fàbriques? I els serveis cada dia tendirà a ser més prescindible en molts sectors..., no caldran caixeres al super doncs passant la visa per una pantalla n'hi haurà prou, gasolineres idem, i amb la velocitat que avança allò denominat tant fredament TIC com si fos una malaltia mental (només cal ficar-hi una o enlloc de la I) les oficines no tardaran a patir-ne també les conseqüències.
El treball és molt important en la nostra vida, sens dubte, però així com fa uns anys era fàcil que la identitat anés fortament lligada a les tasques laborals, avui en dia tendirà a ser més complexa dir allò de sóc el que treballo, estem fragmetants, tenim masses vides que no en tenim el control. Som esclaus d'un temps que se'ns escapa dels dits com sorra fina lliscant sense fre. Professions com la sanitària, docència, tecnologies, advocacia, emprenedors flexibles als reptes del nou mil·leni, entre alguns pocs més seran els afortunats penso, de poder seguir identificant-se linealment amb una carrera professional sense masses daltabaixos.
El principal problema penso que no és el treball. És un sistema que ens té adormits com les ovelles que Orwell i Huxley dibuixaven en un Gran Germà i en un Món Feliç respectivament. Estem en un REM profund on la mà fa surf en l'aire de la finestra del cotxe, les 4 d'Albinoni ara són abrics de pell, biquinis i perfums i
la Caixa... parla!
No en recordo el nom ara, però un altre autor deia que ens hem instal·lat en la estètica del consum. I la roda gira més i millor. Perquè treballar 14 hores i no tenir temps per gastar! Allò no tenia sentit. Ara bé, treballar 8-10 hores per un salari merdós és només digne si és suficient per anar directe al Corte Inglés, al concessionari per fer la ona o a la Caixa a "parlar" amb aquell senyor que "escolta".
Jo sóc una formiga en un univers, però m'agradaria que em donessin la pastilla vermella per travessar el mirall i poder entendre encara millor tota la misèria on ens han instal·lat no sé qui, ni quan, ni perquè.
Bé, deu ser la nit que em fa pensar massa.
Descanseu, però vigileu amb el Rem que ara bé Nadal i Reis & Co
|