| |
SESSIONS PER HALLOWEEN (4)
 diumenge 31/octubre/2010 - 05:36  579  1
Si amb “La Botigueta dels Horrors” parlavem de plantes, perquè no parlem d’animals ja que hi estem posats? Va, vinga, comencem pels més petits, i per dir-ho així, més malparits; tenim els graciosos anhèlids de “Cucs” (Squirm, 1976) on el realitzador Jeff Lieberman no va escatimar en gastar-se centenars de tonelades de spaghetti per recrear una invasió d’aquests simpàtics invertebrats que tan poden envair una casa de dues plantes sencera com caure, per accident, dins d’un batut de cacao que tantes proteines ha aportat a la quitxalla d’ahir i d’avui. El valencià Juan Piquer Simón ho faria amb angules a “Slugs; Mort Viscosa” (Slugs, 1988) que amb la gesta de cobrir-li peixets a la cara d’un cèlebre presentador de Telemadrid, es va endur per mèrits, únicament això, un Goya als millors efectes especials gràcies a les consequències desastroses que pot provocar el passeig d’un llimac dins d’un plat amanida. Com en el cas de “Cucs”, les bestioles pateixen les consequències de la insensatesa humana de deixar residus tòxics a la babalà i que, consequentment, transmutaràn espècies tan pacífiques en depredadors insaciables de sang humana.
Anem per criaturetes més grosses. Aquestes de vuit potes, que com a mínim, prenen més forma, no repten, però, a més de peludes i silencioses, són més llestes que la gana; les taràntules i altres aràcnids que podem trobar, per exemple, als racons menys inaccesibles de les nostres llars, com per exemple, el traster o a les golfes. I em vé al cap la cinta de sèrie B “Tarantula” (1955) on, en una breu aparició, un jove Clint Eastwood s’encarregava, com a pilot d’un caça, a posar a ratlla a un enorme aràcnid de proporcions gegantines. Hi ha una altra “Tarantula” (1977) on aquest cas no creixen pero si es multipliquen ben alegres deixant un rastre de teranyina que hauria revolucionat el sector tèxtil.
Després tenim a les formigues. Molt treballadores i intel.ligents… Plantejant el minse nexe en comú que hi ha entre elles i l’home, a fi de mantenir una comunitat jerarquitzada en el si d’una lluita entre dues espècies a escala evolutiva, el film “L’Imperi de les Formigues” (Empire of the Ants, 1977), les molt senyores acaben esclavitzant el seu competidor humà. Una fantástica mostra de Ciència-Ficció produïda per l’American International Pictures que ja havia finançat “Frogs” (Granotes, 1972) i que ja a aquestes alçades del blog us podeu fer una vaga idea de l’argument.
I… Qui no recorda les rates de l’”Aliment dels Déus” (The Food of the Gods, 1978), basat en la novel.la homónima de H.G. Wells, que, junt amb altres bestioles de camp com per exemple, gallines (sí, he escrit gallines) augmenten de tamany per culpa, una vegada més, de l’home poc sensibilitzat amb la Mare Naturalesa. Però son els rossegadors els que passen a ser els reis d’un imparable vodevil de sang i fetge. Referent a l’augment desproporcionat de tamany no els hi passa al ramat d’ovelles en la producció neozelandesa “Ovelles Assassines” (Black Sheep, 2006), però sí pateixen una síndrome de follia a l’igual que els hi va passar a les seves cosines vaques, amb l’aportació extreta (i paradoxal) del mite de l’home llop de que si et mosseguen et transformes com a tal… En ovella; primera víctima innocent (a sobre de menjar-nos la seva carn li extreiem tot el suc) que tantes lactants matèries primeres ens ha aportat a les taules i, per tant, a la nostra dieta de cada dia. Ara els hi toca a elles.
I ja que parlem de criatures anem a les humanes. Als anys setanta, quan els moviments pro-vida alçaven el crit al cel davant les innumerables propostes de reforma de la Lleia Anti-Avortament, s’estrena el film “És Viu!” (It’s Alive, 1976) on el nounat de pocs dies, fruit d’un frustrat intent d’avortar-lo a base d’antibabies, només sortir de l’úter ja ensenya les dents,… Però que dic dents! Ullals! I de quina mena! L’infant, que evidentment s’escapa per conèixer món el molt espavilat, atrau a les seves víctimes amb plors innocents entre contenidors i parcs… No tan nerviosa és la nena de “Grace” (2009), al.lèrgica a la llet materna però no a la sang… De vailets més crescudets però innocents en aparença els podem trobar en la quitxalla de les dues versions de “El Poble dels Maleïts”, urdides per Wolf Rilla i John Carpenter el 1960 i 1994 respectivament, llavor extraterrestre que els delata amb el seu albinisme i la telepatía que han desenvolupat, amb la finalitat de mantenir a ratlla els adults. Així com la primera meitat dels anys vuitanta una narració breu de Stephen King va fer realitat “Els Nois de les Panotxes” (Children of the Corn, 1984) que avui dia, fins i tot, provoca impresió al visionar-la novament. No oblidem també la celebrada producció española dirigida per Chicho Ibañez Serrador “¿Quién Puede Matar a un Niño?” (1973) amb una excel.lent banda sonora a càrrec d’Oswaldo de los Ríos i suplint la foscor de la nit tan característica en el gènere pel calorós Sol del Mediterrani més familiar. En tota regla un “Verano Azul” de l’horror per l’horror. No hi ha normes; manen la canalla i prou. Com la misteriosa nena autista de “La cadena de Daisy” (The Daisy Chain, 2009) que campa per la costa irlandesa, en una moderna història de fades carregada d’una atmosfera bastant malèfica..
|
Contactes
Registra´t
