| |
“L’ÚLTIM PATRIARCA” DE NAJAT EL NACHMI
 dissabte 30/octubre/2010 - 05:53  665  2
La Najat El Nachmi és una escriptora vigatana. Escriu en català i narra les seves experiències vitals. Aquestes experiències tenen a veure amb l’immigració marroquina – d’on procedeix la seva família – però no només parlen d’això. Dins del marc de la cultura catalana contemporània, doncs, per la riquesa de la seva perspectiva, és una veu original i interessant.
Dit l’anterior, la primera sensació que he tingut al llegir “L’últim patriarca” és que les famílies marroquines i les catalanes s’assemblen molt. No és estrany: compartim la Mediterrània, compartim el monoteisme i, sobre tot, compartim l’ésser éssers humans. Val a dir que aquesta constatació – que els éssers humans ens assemblem molt arreu – és quelcom que em crida l’atenció sempre que llegeixo autors no occidentals.
No sé perquè potser jo esperava que els xinesos o els egipcis o els keniates no mengèssin, no estimèssin, no odiessin, no tinguèssin ambicions de poder, no fossin compassius, etc...I vet aquí que resulta que arreu la gent és si fa no fa com els catalans. O dit d’una manera més humil, lògica i real: que els catalans som com la gent de tot arreu.
Em crida molt l’atenció del dolent de la novel.la, que és el patriarca de la família, aquell que creu que ell té tots els drets i no té pràcticament cap obligació, que pensa que és una mena de cabdill familiar a qui tothom ha de retre pleitesia. Em crida l’atenció perquè em recorda molt al meu pare, que em va voler forçar a estudiar Medicina i em volia forçar a casar-me amb una noia que no estimava, que va obligar ma mare a llogar un pis per a que jo hi anès a dormir perquè tenia por de que, estant jo al llit, el meu pare em fotès una pallissa.
I el meu pare era català de soca-arrel, català amb el mil i un cognoms catalans, català de tercera generació barcelonina, català descendent de l’Alt Urgell i la Noguera, català menestral, català que de jove havia estat d’ERC i que de gran era convergent, es a dir, un català, d’entrada, molt català, que diríem. I val a dir que probablement no era una mala persona: simplement havia heretat una manera de veure la vida patriarcal i actuava de forma patriarcal pel que ell considerava que era el bé de tots. Ni té sentit recriminar-li res, ni té sentit tancar els ulls a la seva tirania, crec.
Així doncs, jo penso que la primera lectura que s’ha de fer d’aquest personatge no s’ha de fer en clau nacional, és a dir, en clau de pensar que aquests patriarques només existeixen als països de religió musulmana i que, en canvi, a Occident, n’estem alliberants. La meva experiència és una prova de que no és així.
L’altre perspectiva és la perspectiva de gènere. L’home domina la dona. Discutir que s’ha viscut en una societat patriarcal em sembla gratuït, però discutir que aquesta societat patriarcal, sovint hi ha hagut dones que han manat més que els homes, també m’ho sembla. Es a dir, no es pot discutir que fins fa dos dies teniem unes lleis que tractaven la dona com si fos una menor d’edat, però penso que les relacions de poder, a banda del que diguin les lleis, sovint tenen a veure amb la fortalesa de caràcter i, en aquest sentit, crec que es difícil que han existit matriarques. De fet, es diu que a les llars manen les dones, cosa que si més no a la meva és cert.
Probablement, pel que fa al gènere, la diferència que hi ha entre la societat marroquina en general i la societat catalana en general és que el Marroc és una societat en vies de desenvolupament i Catalunya és una societat postmoderna. Això vol dir que al Marroc, potser – i dic potser perquè ho desconec – la carrera professional de la dona és el matrimoni, és a dir, el matrimoni no suposa bàsicament un acte d’amor, de passió o d’atracció entre dues persones de sexe diferent sinó, a més, la via de supervivència econòmica de la dona. A Catalunya les dones – des de fa només dos dies, però – són econòmicament independents.
També hi ha la diferència que als països de religió musulmana un home pot casar-se amb no sé quantes dones i aquí només amb una, però la novel.la no entra en aquest terreny. El pare patriarca se’n va al llit amb qualsevol dona atractiva que se li posa a tret però només té una dona legítima. Aquesta dona legítima li recrimina que tingui amants, però no sé si li recriminaria que tingués més esposes. Suposo que no, però no ho sé.
El poder del patriarca a la novel.la es va desfent com un terrós de sucre.També fou la meva experiència amb el meu pare. El marc social català contemporani no dóna joc al patriarcat. Es a dir, si jo en comptes d’haver estudiat Dret i haver començat a exercir d’advocat, m’hagués quedat al negoci familiar – que és el que solia passar a Catalunya fins que es va esdevenir el boom universitari – probablement jo m’hagués casat amb la dona que hagués volgut el meu pare.
És el mateix cas de la protagonista: alliberada de l’economia familiar i en un marc social en el que prima la llibertat individual per damunt de l’estructura familiar, només cal ser una mica valent per ser lliure. Crec que es evident que, cinquanta anys enrere, calia ser molt valent. I probablement al Marroc estan com 50 anys enrere aquí. I les famílies marroquines que han vingut a Catalunya han hagut de viure aquest procés que aquí es va anar fent de mica en mica de cop. Perquè, al final, els fills dels immigrants, sobre tot als llocs on no hi ha guethos, són catalans, són occidentals, als qui la marroquinitat o la musulmanitat cada vegada quedarà més lluny.
Un altre dels aspectes del llibre que crida l’atenció és l’erotisme. Jo recordo que li vaig preguntar a ma mare quantes vegades havia fet l’amor i ella em va contestar que només una, per a tenir-me a mi. O sigui que l’idea que tenien les dones de la seva generació del sexe és que era quelcom, sinó directament dolent, com a mínim vergonyós.
Pensava, per tant que les dones marroquines debien ser totes si fa no fa com ma mare, és a dir, que arribaven verges al matrimoni i que, després, ho feien més perquè el marit els hi reclamava el dèbit conjugal que no pas perquè en tinguèssin ganes. I la Najat ens explica casos de dones mussulmanes alliberades sexualment. No cal dir que a aquestes dones que a tots ens agradaria conèixer els homes mussulmans – i els catalans – les anomenen putes, però en aquest tema jo penso que l’hipocresia i el complexe d’inferioritat masculí és brutal. No volem que les dones copulin amb altres homes perquè ens fa por fer el ridícul, ser pitjors. Si no tenen punt de comparació, per a elles sempre serem els seus campions sexuals.
L’estil del llibre – passant ara ja a qüestions formals – és molt encertat. La Najat aconsegueix que tinguem ganes de llegir més i més, que no tinguem ganes de deixar el llibre damunt la tauleta de nit. Ella dóna com a referència constant la Mercè Rodoreda però jo – que no en sóc un admirador entusiasta – penso més aviat en Hitchcock. No perquè la novel.la sigui de misteri, sinó perquè sap atrapar al lector en una tensió constant que fa que vulguis saber aquella història com acaba, si la protagonista se n’acaba sortint o no.
Els que no l’hagueu llegit val la pena que ho feu. I val la pena que llegiu les columnes de la Najat a El Periódico. Està cridada a ser una de les grans escriptores de la literatura catalana i, ves, a mi em fa il.lusió que una de les escriptores més importants de la meva llengua tingui un nom tan bonic com Najat.
|
Contactes
Registra´t
