| |
retall de tramuntana IX
 dimarts 26/octubre/2010 - 10:58  1491  6
Quan es va destapar els ulls, va quedar al descobert l’habitació, una habitació gran i molt acollidora, en Manel l’havia omplert d’espelmes petitones, suposava que mentre ella preparava la infusió.
El llit tenia un capçal de forja poc carregat, molt minimalista, i els tons estaven entre els blancs trencats i els malves. Al fons hi havia una banyera, separada per un petit envà de pedra, una banyera clàssica, imitant les antigues amb quatre peus de bronze.... A la dreta un vestidor....Es respirava el mateix bon gust que a les altres estances.
Per uns instants va prendre consciencia d’on era, i com havia arribat allà, però voluntàriament va decidir sotmetre’s al impuls inconscient que feia que desitges al Manel prescindit de tota la resta.
Es van succeir les carícies, els petons i el desig acumulat entre les pedres i la sorra es va materialitzar, van fer l’amor guiats per una passió que desvetllava un sentiment més enllà del sexe.
_Estàs callada. Què penses
_Si em coneguessis sabries que aquesta pregunta no se’m pot fer.
_Ah no?
_Soc realment perillosa, quan penso.
En Manel es va aixecar del llit i va anar al fons de l’habitació, va obrir l’aigua i es disposava a omplir la banyera.
_Et ve de gust?
_Si.
En Manel era un tipus gran i ella no era menuda tampoc, i en aquell moment va dubtar del que li proposava. Es banyaria sola?
Quan l’aigua va estar apunt, ni freda ni calenta, en Manel es va posar dins.
_Vine
L’Aïna s’hi va enquibir en un equilibri que semblava impossible, però els seus cossos van quedar entrellaçats entre l’aigua i l’escuma que cobria la banyera.
D’una manera extremadament subtil i suau, van tornar a fer l’amor, molt més pausadament, gaudint de cada sensació de cada moment, de cada instant.
El terra havia quedat xop, i van sortir de la banyera, es van embolcallar amb uns barnussos i es van estirar al llit.
_No tens la sensació que fa molt que ens coneixem?
_Es que fa molt que ens coneixem... Uns 30 anys
_No siguis tonta, ja m’entens.
_Si t’entenc.
L’Aïna s’havia arraulit sobre el pit d’en Manel, mentre ell l’abraçava amb força, per un moment l’Aïna es va voler apartar i en Manel va fer força cap a ell.
_No estàs bé
_Potser massa i tot
Els silencis s’intercalaven amb frases curtes. A l’ambient surava la sensació de final, però cap dels dos volia ser el que poses fi a aquell moment.
_On has estat tot aquest temps?
_Ara no et facis el transcendent, Què vols dir on he estat? Qui va marxar a Barcelona? Jo he estat aquí com sempre, cada estiu.
_Dema et vindré a buscar a... _No segueixis, demà no se... no se que faré. El to de l’Aïna semblava contundent. De fet ho era. Mai no li havia agradat fer plans, però aquella situació era nova i desconcertant i no podia pensar més enllà del minut següent.
_Manel, em portes a casa?
_Clar que et porto a casa. Però ara? Ja?
_Em sembla que si. Estic molt bé aquí amb tu, però es tard i ..
_D’acord, no passa res.
Es van vestir i amb una sensació silent de final. En Manel va baixar. L’Aïna el va seguir.
_Un segon, va dir en Manel. I es va dirigir al jardí. Va tornar amb una branqueta al dits.
_Saps que és? L’Aïna va dibuixar un somriure obert i distès
_Limonium
_Sempre deies que t’agradava perquè vivia a casa teva fins ben entrat l’hivern i et recordava l’estiu. Guardaràs aquesta branqueta?
_No pots ser que recordis aquestes coses.
_No ho recordava, bé si, m’ha vingut al cap ara fa uns moments mentre pensava com m’agradaria d’allargar aquets dos dies.
Sense deixar de somriure l’Aïna es va abraçar a en Manel i li va fer un peto a la galta, en Manel va correspondre amb un peto llarg, intens, profund als llavis. La va agafar de la mà i van baixar.
El viatge de tornada, es va fer curtíssim. Van arribar a casa l’Aïna.
_No em donaràs el teu telèfon?
_Em sembla que no, va dir l’Aïna entre el dubte i la nostàlgia.
_Ens veure’m demà?
_I quan és demà? Potser és d’aquí a uns mesos o uns anys....
Amb un peto breu als llavis l’Aïna es va acomiadar, va baixar del cotxe, i va mirar endavant, a casa seva hi havia llum. L’Enric havia arribat. La seva àgil ment anava perfilant una excusa.
_Hola Aïna? D’on vens?
_Hola Enric, com ha anat? He anat a sopar amb la Dolors, feia dies que no ens veiem i....
_Doncs jo estic destrossat. Saps? Ahir al matí.....
I l’Enric va començar a relatar amb tota mena de detalls com havien estat els seus dos dies, la ment de l’Aïna marxava lluny i tornava només per no perdre el fil i fer comentaris adients, sabia que això era el que l’Enric esperava.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
