No va poder evitar trencar a plorar com una criatura quan va sentir-li dir el seu nom.
Sabent que hi havia ferides obertes...
Coneixent les circumstàncies...
Conscient de que les rutines fan repetir coses com si fossim autòmates...
Però alguna cosa dins seu va disparar totes les alarmes.
I després d’aquesta primera reacció i amb certa vergonya per l’expressió de vulnerabilitat que havia supossat,va acceptar les seves paraules i va fer veure que no passava res,apel.lant a una maduressa que se li escapava per moments...
Però quelcom dins seu no podia evitar sentir que aquest cop tampoc havia sabut analitzar ni observar bé...havia tornat a fallar?l’havien tornat a subestimar?hi havia alguna cosa que se li havia escapat?fantasmes campant lliurament altra vegada?
Tard o d’hora,tot surt a la llum.
Aquesta era una gran veritat que tenia molt clara.
Com clar tenia que no podia lluitar contra els fantasmes dels demés doncs no era el seu paper,i menys quan havia quedat sense forces intentant eliminar els seus propis.
I trobant-se en la soledat de la nit... va tornar a plorar,ara però sense testimonis i en silenci.
Acaben marxant, Cebeta.
Tot i això, recorda que moltes vegades els actes reflexos ens traeixen, però no són més que aixó. Petits errors en el "disc dur" que, tot i que s'ha fet un "reset", de vegades, sense saber perquè, refloten.
Perdona'l.
Saps que el "disc dur" el va enganyar.
I no ho ploris. Donç hi ha coses per les que no val la pena plorar (allò sí que són miratges).
Un quants petunets dolços