| |
“AL MEU PAIS LA PLUJA NO SAP PLOURE..”
 divendres 15/octubre/2010 - 09:05  785  2
“Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure...”
Raimon
Jo no em tinc per una persona romàntica, sinó més aviat per antirromàntica. Sempre he vist Adolf Hitler i aquelles que maten o es maten per amor com la quinta essència del romanticisme i he pensat que jo era més partidari de ponderar més els sentiments i d’actuar d’una manera més equilibrada.
Malgrat això he de reconèixer que hi ha alguns aspectes del romanticisme que m’atrauen. Penso en la música dels compositors romàntics, en els quadres romàntics i en els paisatges romàntics, sobre tot. No m’atrauen, en canvi, les persones excesivament romàntiques i encara menys si són dones perquè normalment t’acaben demanant uns sacrificis excesius, innecessaris i irracionals. Jo sóc partidari de la normalitat, sobre tot en la vida. El geni només el tolero a l’art.
Quan ve la tardor dos romanticismes diferents es fan presents a Barcelona. L’un és un romanticisme que té a veure amb la música de Chopin. La bellesa de Barcelona esdevé molt senyorívola, tranquil.la, elegant, més que no pas menestral un punt aristocràtica –aristocràtica de la baixa aristocràcia, entenguem-nos-. Es la Barcelona que comença a refrescar, la Barcelona dels primers jerseis, la Barcelona de les castanyeres, la Barcelona que deixa enrera la Barcelona orgiàstica de l’estiu que, finalment, s’ha acabat fent pesada. Si més no pels que ja tenim una certa edat i ens espanten els excesos.
Després hi ha la Barcelona que sembla sortida d’una òpera de Wagner. La Barcelona on cauen i cauen tamborinades de Llevant i de Mestral que sembla que s’ho hagin d’emportar tot – i, fet i fet, algun sostre o algun arbre, pel capbaix, sempre acaba caient-. Es una Barcelona espectacular, abracadabrant d’una exhuberància i un descocament inaudits que jo contemplo embadalit des del balcó de casa. Penso que Turner n’hagués fet uns quadres meravellosos i tinc la sensació que cap pintor nostrat no li ha fet justícia. I això entre els noucentistes s’entén, però com s’explica que els modernistes no creesin grans quadres sombre les tamborinades a Barcelona?
Jo de vents no hi entenc gens. Vull dir que, per mi, quan bufa el vent, no sé d’on bufa. La meva ignorància és universal, ja ho sé. Però, en canvi, estic enamorat dels noms dels vents: Tramuntana, Mistral, Gregal, Llevant, Garbí... Quins noms més magnífics. Trobo que semblen noms de Déus. I el Llevant agregalat d’avui, s’ha comportat com a tal.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
