| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de gelatina
|
|
| |
Intentaré expressar-me bé...
 dijous 14/octubre/2010 - 05:52  1593  24
Després de dos mesos i mig de rebre ajuda intentaré expressar el millor que pugui una experiència personal. Cada dijous vaig a teràpia i és allà on ploro tot el que no he plorat durant la setmana. Però avui, he continuat plorant al llarg de les hores posteriors. I tinc la necessitat d’escriure aquest bloc.
No sé com expressar-ho. Tampoc espero que ningú ho entengui, ni vull incomodar a qui vulgui llegir-ho. Només vull buidar, treure tot allò que m’està cremant per dins.
La nit del 31 de juliol a l’1 d’agost vaig sortir a sopar i, quan tornava cap a casa em vaig creuar amb dos nois. Aquests dos nois van resultar ser dos agressors que van venir directes cap a mi i mentre un m’agafava per darrera l’altre se’m posava al davant i feia amb mi el que volia. Primer un, després l’altre. Només vaig ser un tros de carn. No vaig ser capaç de cridar, de cop em vaig quedar sense veu. Només plorava. Em feien molt mal. Em van pegar, em van donar cops de puny a l’estómac, em van estirar els cabells. Em va quedar el cos ple de blaus. He plorat molt i continuo fent-ho quan em venen tots aquests records i totes aquestes frustracions. Estava destrossada. En aquell moment només volia morir.
A vegades lamento no haver estat capaç d’enfrontar-m’hi. Altres vegades penso que millor, potser avui no hi seria per escriure aquestes paraules. No tinc força, sóc una més del sexe dèbil. Va ser llavors, fa dos mesos i mig, quan vaig entendre perquè a les dones ens diuen el sexe dèbil.
Avui no sóc capaç de posar-me faldilles, i m’agradaria. Voldria tenir una relació normal amb el sexe contrari, però desconfio. Vull sentir-me dona altre cop, però no sóc capaç. Em fa por. Tinc pànic al que pugui passar, a la reacció que pugui tenir.
Necessitava treure tot això que hi havia dins meu. I jo era una olla a pressió.
Estic orgullosa i contenta de ser aquí avui, assimilant-ho tot. Afrontar-ho i parlar-ne sense embuts és una manera més de digerir-ho.
Només desitjo fer una vida normal, com fins fa dos mesos i mig.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
zinc |
quina ràbia que tinc ara mateix
Friday, October 15th 2010, 8:08 AM
Acabo de llegir el teu bloc,sàpigues de ben segur que tothom queda al seu lloc,amb el temps i aquestes dues bèsties desgraciades pagaràn amb la vida el que t´han fet,s´ho aniràn trovant per el camí i tú seràs la que erets,perque ets una dona valenta i ho superaràs,no diguis que ets debil,al contrari ets un referent valent per moltes dones que poden haber passat per el mateix i has fet molt bé de buidar el pap.
Et dic el mateix que tots,aqui estic.
Una abraçada,dona valenta i coratjossa,tota la meva admiració per tu
Dolors.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
