Espero reclòs a la sala quadriculada que em donin l’avís en el moment del darrer sospir del cigarret. Abans de creuar per la porta del verdader passadís on defugiré dels monitors centinelles.
En aquell precís instant que el cos femení apareix per la porta. Una veu eléctrica aliena i despresa per una reixeta del sostre demanen la meva presència. El peregrinatge solitari ha començat doncs vers a les estances, entre corredors de laberint senyalitzat de por i alarma.
Entre somriures i aplaudiments ofegats d’improvització malsana del batibull rera la cortina negra que representa l’ombra de la sala, l’únic opuscle de llum representa un menjador sense plats ni coberts. L’allargassada taula d’un darrer sopar amb butaques, somriures de desdeny i diplomàcia informativa. Comensals de la por i el diàleg, la uniformitat i el saber, l’opinologia i l ’insult secret. L’eferevescència meteòrica de les imatges impreses des dels cels que circumval.len en sardana pels nostres caps i cobreixen finament milers de teulades compartides en nius d’acer de disseny.
M’assec sota un ventilador assassí. Uns ulls negres com la gola d’un llop comencen a gravar d’un mode salvatge que simplificat pels senyals convertiràn el banquet en una insalvable melodia presentable als distants observadors. Converses de presentació que passen a entrevistes inevitables. Víes d’escapament al més abosolut d’una incerta intenció a tota hora previsible com la força del vent.
Els convidats d’aquesta nit no som pocs però insuficients. L’embafat ràfec de preguntes em porten a l’exili dels dubtes. A una decisió presa després del darrer sospir de la sustancia afegida en els meus pensaments intencionats. Un judici sense acisat que passa a ser una audició d’anarquia desmesurada i nihilisme argumentat.